La segona edició del Rock-Penat repartirà 1.000€ en premis, i té com a finalitat: promoure l’ús del valencià a la música tot reconeixent l’aposta dels grups locals que han decidit cantar utilitzant una llengua que els dóna personalitat pròpia en aquest món globalitzat i uniformador.

Podeu saber més a Rock-Penat

Aquest any es marcarà per les aventures, els riscos, els grans aconteixements… i tot es portarà al límit. Canvis a nivell mundial amb noves idees, atrevides i originals.

El meu horòscop xinés és el mono, així que m’he posat a llegir què em té reservat el futur per aquest any del Tigre. A la secció de Salut em diu que necessite desintoxicar-me. Vaja, a partir d’ahi ja em crec tot el que em diguen. Té molta raó. Necessite una desintoxicació!!
De treball em diu que he d’estar alerta i que faré molts viatges per feina. Tant de bo…
I ja, per acabar, el que fa més por de tot: Amor, on diu que buscaré companyia i que no serà una cosa passatgera…

Que què?? sí, necessite una desintoxicació, i al treball potser he d’estar més alerta, però 3 de 3… ja seria encertar massa, ahi no em pillaran!! I tu?? vols saber què t’espera aquest any del Tigre?? Doncs mira: Rata, Búfala, Tigre, Gat, Drac, Serp, Cavall, Cabra, Mono, Gall, Gos i Porc.

El meu propòsit d’any nou xinés: desintoxicar-me, però primer me’n vaig de festa, a celebrar l’any nou a un restaurant xinés!!

Bon any del Tigre!!

Ella sabia les trotxes, on posar el peu, on parar, on arrancar. El so dels radis de la bici l’acompanyaven, com un compàs estimat de viatge. La ciutat és gran, no cessa de créixer. Les distàncies, però, no són res, amb ànim, amb decisió. L’esperaven les amigues. Ja eren les 10 passades. La nit d’hivern deixa caure una fosca difusa que les faroles de la ciutat trenquen darrere de cada arbre, de cada cantó. Els pensaments són àgils. Hui és divendres. Un dia, tota una setmana, ja passats. Comença una nit, uns dies, d’amics, de família, d’il·lusions. Sí, l’esperaven. Glorietes i hibiscus sense flor la veuen passar. Alguna branca plena de fulles humides, potser, li toca el braç que subjecta el manillar amb mà tendra, jove. Ella segueix avant. Estava preparada en activitats físiques. Això era el seu món. Hi dedicava les hores i els dies. No representava esforç, per a ella, que somreia. Avant. Queda poc. L’Avinguda, el pas de zebra, una cosa negra… que vola…, que… … L’esperaven. A Jénifer Cáceres els seus amics l’esperaven. Jeny.

www.jesusmoncho.com

]]> http://picam.info/picaocou/ella-anava-en-bicicleta/feed/ http://picam.info/picalullet/xufina/ http://picam.info/picalullet/xufina/#comments Tue, 09 Feb 2010 08:15:22 +0000 http://picam.info/?p=12716 Xufina és la proposta de Miguel Arraiz i Menta Gràfica per a l’Exposició del Ninot 2010 dins del cadafal “L’odissea dels orxateitors” per a la Falla Castielfabib - Marqués de Sant Joan.

-Quan es mana durant molt de temps, hi ha qui pensa que pot fer el que li done la gana -responc jo.

El taxista em fa que sí amb el cap i continua conduint en silenci.

-¿I ara quina sorpresa ens donarà Zapatero? -diu amb una més que ironia.

-La sorpresa ens la donarà el dia que anuncie que tanca el govern perquè ja no tenen ni un euro per a gastar.

-Sí senyor, eixa és…

-Entre els uns i els altres…

-A mi que no em busquen, jo ja no vote més mai.

Seria inútil intentar fer veure al taxista que hi ha més opcions que la del bipartit PP-PSOE. Aquests dos partits s’ho han muntat per a reduir al mínim la representació política. I als valencians ens han afegit un 5% per entrar al Parlament que és de vergonya.

Clar que l’abstenció augmenta dia a dia. És la meua percepció, que parle amb molts taxistes. El perill és que isca un populista que faça renàixer el vot. Amb tot, afavorir l’abstenció del PP-PSOE és l’opció més democràtica a hores d’ara.

Per fer possible el concert, ha sigut necessari el suport  desinteressat i incondicional  dels grups de música, autors, amics i companys que han ajudat en l’organització i les qüestions  tècniques, així com el de la Creu Roja, i  l’Ajuntament de l’Alcúdia entre d’altres.

Els grups que previsiblement actuaran són els següents:

Xavi Castillo, La Raíz ,Ender, Rapsodes, Bitches & Peaches, Xopi MC, Gàtaca, 121 dB, Termofrigidus, Skalissai, Assekes, Dani Miquel, Òscar Briz, Toni de l’Hostal, Mollah Morgun (Senegalist Rapper) ,Radioactivos, El Papado, Pau Alabajos, Cesk Freixas, DJs Conill&Pollastre, Col·lectiu ravero Komakino Valencia

El preu de les entrades serà de 10€, i a més la barra serà a preus populars. Cal destacar que tots els grups actuen de forma desinteressada per tal de recollir diners per a Haití i tots els beneficis que done el concert seran destinats directament a la Creu Roja.

Podeu adquirir ja els entrades des de la tenda de Mésdemil

Més informació a l’esdeveniment facebook relacionat.

El quart volum compta amb una presentació a càrrec de Martí Domínguez, i es tanca amb una entrevista a Josep Maria Castellet. L’obra s’emmarca dins de la col·lecció ‘Quaderns d’Orientació Valencianista’. Ara hi escriuen Josep Maria Muñoz, Salvador Cardús, Francesc Roca, Carles Torner, Damià Pons, Miquel Barceló, Enric Juliana, Xavier Grasset, Jaume Sobrequés, Jordi Porta, Simona Skabec, Julià Guillamon, Ramon Folch, Pilar Parcerisas, Eulàlia Duran, Josep Fontana, Josep Gifreu, Agustí Colomines i Xavier Folch.

Per saber més sobre el llibre, llegir alguns dels seus capítols i conèixer la col·lecció completa des d’ací.

El pobre soldat de Medellín: Repressió de Franco i resistència de Negrín és el títol de la conferència que brindarà el prestigiós hispanista Paul Preston, que destaca pel seu profund i sistemàtic estudi de l’època de la guerra civil espanyola i la dictadura franquista i que, molt probablement, és un dels majors experts en la figura de Franco, sobre qui ha publicat un bon grapat d’articles i llibres.

Preston no ha volgut revelar el significat del títol que ha triat per a la seua conferència, que forma part de les activitats que l’Octubre CCC ha organitzat al voltant de l’exposició “La Derrota”. No obstant això, sí que en brinda alguna pista. El títol al·ludeix a la resposta que Negrín va donar a Azaña quan aquest li va suggerir que pactara amb Franco. “Pactar?”, va replicar Negrín, “però, i el pobre soldat de Medellín?”

Paul Preston (Liverpool, 1946) és doctor en Història per la Universitat d’Oxford i catedràtic d’Història Contemporània espanyola, així com director del Centre Cañada Blanch per a l’estudi de l’Espanya contemporània. A més, ha sigut professor de la Universitat de Reading, del Centre d’Estudis Mediterranis, del Queen Mary College i de la London School of Economics. Juntament amb Ian Gibson i Hugh Thomas, Preston és un dels hispanistes britànics que més esforç ha dedicat a l’estudi de la història espanyola recent, molt especialment al període de la Segona República i la guerra civil. Analista per a diversos mitjans de comunicació, com ara la BBC, en qüestions d’actualitat que tinguen a veure amb l’Estat espanyol, entre els seus llibres destaquen España en crisis: evolución y decadencia del régimen franquista, El triunfo de la democracia en España, Franco y la política de la venganza: es fascismo y el militarismo en la España del siglo XX o Las tres Españas del 36.

L’acte consistirà en una breu introducció dels autors i un recital poètic. Després del corresponent sopar baix braç tindrà lloc l’habitual tertúlia “El Desert de la Paraula” al mateix Casal Jaume I de la Vall d’Albaida.

Homèrides de Vicent Penya ha estat guardonat amb el Premi de Poesia Ibn Hamz de Xàtiva i publicat per Bromera edicions i Correspondència de guerra de Manel Alonso i Català va rebre el Premi de Poesia Paco Mollà de Petrer,  i ha estat publicat a  l’Editorial Agua Clara.

Estes satisfaccions no difereixen massa de les de qualsevol ciutadà occidental i són quasi idèntiques a les de les persones que m’envolten (almenys d’aquelles persones amb trellat), perquè molts amics tenen una parella que els fa feliç, la seua feina potser no els entusiasma però almenys no els resulta cap tortura, poden permetre’s alguna escapada de tant en tant i els encanta socialitzar tant com a mi o encara més.

Però, tot i això, tots coneguem persones encabotades a considerar-se infelices i que són incapaces d’acontentar-se amb allò (amb tot allò) que la vida els ofereix dia rere dia, que protesten i reneguen davant qualsevol dificultat, i això és així perquè de vegades no som conscients que la vida en realitat és molt més senzilla del que pretenem que siga, i perquè hem arribat a un punt en el qual qualsevol contratemps, per insignificant que puga resultar, fa saltar pels aires l’alegria transitòria (o només momentània) que les satisfaccions més quotidianes ens reporten.

Jo, que em considere una persona vitalista i amb poca tendència a l’autocompassió, no puc evitar de tant en tant tindre pensaments destructius per culpa de l’incident més nimi, però al mateix temps he de reconéixer que ja fa una bona temporada que això no em passa, perquè porte uns dies (o setmanes o mesos) en els quals les satisfaccions més ordinàries, com les que referia abans, s’encadenen una darrere l’altra sistemàticament, sense permetre’m, doncs, lliurar-me a l’autodestrucció.

I només espere que dure.

A l’acte intenvindran José María Fidalgo, exsecretari general de CCOO, Josepa Cucó, catedràtica d’Antropologia de la Universitat de València i vicepresidenta de Valencians pel Canvi i  Joan Romero, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de València.

Es presentaran:

Un modelo social para Europa.La agenda de Hampton Court

Conjunt d’assaigs al voltant del futur del Model Social Europeu respon a la inspiració d’un grup de renovadors provinents de països europeus i a la iniciativa de Policy Network, un think tank internacional creat en l’any 2000. El punt de partida és la creença en un model social europeu reformat i el rebuig del model nord-americà com a alternativa. Europa global, Europa social Una contribució essencial al debat sobre el futur de la Unió Europea, després del fracàs del projecte de Constitució i les successives ampliacions. Tanmateix en la nova geografia del segle XX, marcada per l’ascens econòmic asiàtic i les indecisions nord-americanes, la Unió Europea haurà de replantejar objectius i funcionament.

Europa global, Europa social

Una contribució essencial al debat sobre el futur de la Unió Europea, després del fracàs del projecte de Constitució i les successives ampliacions. Tanmateix en la nova geografia del segle XX, marcada per l’ascens econòmic asiàtic i les indecisions nord-americanes, la Unió Europea haurà de replantejar objectius i funcionament.

Podeu saber més sobre la col·lecció a PUV

Té editats dos treballs discogràfics (“Cançons d’anar per Casa” i “Consciència Urgent”) i un tercer (“Tendres Deixalles”) presentat en la xarxa internet. S’acompanya de músics professionals de diferent i diversa procedència, el que resulta una summa d’influències .

Així mateix ha estat guardonat en la 9 Edició del Premi de Poesia Joan Duch de Juneda,en el III Premi de Poesia Camí de la Nòria de Picanya i nominat a millor lletra l’any 2008 pel Col.lectiu de Músics i Cantants del País Valencià Ovidi Montllor ( C.O.M) , guanyador del Primer Premi de Prosa “La Font de Ferro” al 2009 i guanyador del LIV Premi de Poesia CASTELLUM RIPAE de Castelló de La Ribera (2009)

Les seues lletres, regalimen crítica i passió, ment i sentiment, creant diversos estils on la música manté una relació incestuosa amb la poesia. Ofereix un directe no molt freqüent entre els cantautors i obert a un públic exigent i crític,així com adreçat al poble d’on prové i beu.

Podeu saber més d’ell al seu Myspace i al seu blog

Si tot espai geogràfic soporta una càrrega humana, si mereix un respecte en la seua configuración orogràfica i paisagística, ací, al país dels valencians, la càrrega i la configuració ha sigut la dels bitllets de banc més grans.

Tenim un país ferit per tanta ambició econòmica, tant de cretinisme i tant d’autoodi disfressat d’indiferència i ceguera.

Serà tot un cas per a estudiar d’ací uns segles, si bé confiem que abans la natura o la picola el facen oblidar.

Només ens queda la crítica i el lament. Però si encara queda algun grup polític o cívic o cultural viu, li proposaria una campanya que almenys ens rebaixe l’odi que un país destruït provoca. Es tractaria d’editar uns cartells amb la cara dels responsables al costat d’allò que els ha deixat diners a ells i ruïna a tots els altres. I empaperar ciutats i pobles del mal que ens han fet, amb nom i cognoms, i procedència política.

“UP”, de Pete Docter i Bob Peterson es projectarà als cinemes ubicats al Mercat de Campanar el diimarts, 9 de febrer, a les 20 h.

L¡entrada  és gratuïta amb el carnet universitari de la UV i de la UPV, que podran anar acompanyats d’una altra persona,  i reduïda per al públic en general.  Les invitacions  es recolliran a la taquilla a partir d’una hora abans de la projecció.

Podeu saber més sobre la campanya al seu web.

Des que Josep M. Millàs i Vallicrosa va publicar, fa gairebé un segle el seu Assaig d’història de les idees físiques i matemàtiques a la Catalunya medieval ha plogut força. És veritat que la historiografia de la ciència i de la tècnica als territoris de parla catalana és relativament recent, especialment si la comparem amb d’altres aspectes de l’esdevenir històric.

Però si això és veritat, també ho és que des d’aleshores ença aquest aspecte de la historiografia s’ha enriquit -i molt- gràcies al treball d’una impressionant nòmina d’historiadors que les darreres generacions han anat investigant i sument coneixements. I no només ho hem d’agrair a aquests historiadors -als valencians, catalans i baleàrics-, sinó també a alguns de forans que s’han interessat per la història i pel devenir de la ciència i dels estudis sobre la ciència, tant per temes i figures d’interès general, com ara el pas de l’astronomia àrab a Europa o l’alquímia d’Arnau de Vilanova, com també d’aspectes més específics: per exemple, la introducció de la química de Lavoisier o els protagonistes dels avenços de la Il·lustració.

Així els tres volums que conformen la gran obra que representa La ciència en la història dels Països Catalans és un intent molt reeixit de fer-ne una síntesi comprensiva i detallada, amb tectos escrits pels especialistes mateixos en un projecte unitari que abasta des de la Catalunya comtal al segle X fins als nostres dies a tots els territoris de cultura catalana, segons que s’hi van incorporant.

L’obra dirigida per Ramon Parés i Joan Vernet la conformen tres volums: Dels àrabs al Renaixement (2004), Del naixement de la ciència moderna a la Il·lustració (2007) i De l’inici de la industrialització a l’època actual (2010) i sumen exactament 2.336 pàgines (632, 776 i 928 cada volum, respectivament).

L’obra és ara ja un referent historiogràfic valuós i encoratjador de cara al futur, tant per als estudiosos com per als simplement interessats en aquest aspecte de la nostra història social i posa la nostra histirografia sobre la ciència a l’alçada de molts països amb un estat al darrere…

Vicent Olmos és l’editor d’Afers.

Les paraules, ja se sap, no tenen la culpa de l’ús banal o estúpid que se’n fa, ni de la perversió dels conceptes que suposadament representen. “Democràcia orgànica” era el franquisme, “democràcia popular” era qualsevol dictadura comunista: pobra democràcia, doncs, insultada per l’ús pervers. La pàtria i la nació eren el poble que volia ser sobirà, però també la “patria o muerte” dels uns i dels altres. Nacionalisme és exigència de drets i restauració de llibertats, però també la paraula ha estat usada i pervertida per ideologies funestes. Allò que no havia vist mai, mai de mai, en la història d’Europa, era una banalització tan grotesca del mot com la que ara es veu en aquest petit país o pàtria dels valencians. Causa estupor llegir en un diari

que el portaveu del PP en les Corts, Rafael Blasco, manté un discurs de “tintes nacionalistas” en relació al Cabanyal, en què planteja el conflicte com un atac a l’autogovern i la sobirania (?) dels valencians.

El tema, vostés ja el coneixen; la meua opinió sobre el cas, la poden imaginar (i és contundent), però l’ús de la hipèrbole defensiva i ofensiva per part del PP, i la caiguda de periodistes, polítics, comentaristes i companyia en el parany d’atribuir a Camps, a Barberá o a Blasco afirmacions “nacionalistes“, superen, una cosa i l’altra, totes les meues previsions. Que un polític, expert en les arts fosques de la propaganda, afirme que la posició del govern central sobre el Cabanyal és “l’agressió més gran que hem patit els valencians des que Felip V ens va abolir els Furs“, és una animalada monumental, grotesca, tot i que probablement eficaç de cara al seu públic. Que els diaris qualifiquen aquestes bestieses, i altres rebequeries semblants de Camps o de Barberá, de posició “nacionalista“, és simplement una estupidesa infinita.

Perquè de nacionalisme robust, efectiu, proclamat, aclaparador i profund, al País Valencià només n’hi ha un, que és l’espanyol, del qual participen en diferents graus d’exaltació la dreta universal i l’esquerra dita majoritària.

La resta, que en som pocs, fem el que podem, i només falta que ens insulten amb l’ús frívol i pervers de la paraula, i potser del concepte.

Trobat a El País.