Durant l’estiu  Voyages-sncf,  va triar cinc clients a l’atzar  i després d’estudiar els seus gustos i perfil els va dedicar unes performances d’homenatge i per sorpresa en plena estació convertint-los en protagonistes espontanis d’autèntics shows en vius.

D’entre totes les fotografies rebudes l’organització seleccionarà un total de 30 que formaran part d’una exposició amb motiu de les II Jornades Culturals de la Nova Moixeranga. Només una serà guardonada amb el premi valorat en 500€.

Poden participar del concurs qualsevol fotografia, no premiada amb anterioritat, que rectracte els torres humanes en qualsevol de les seues expressions.

Podeu saber més consultant les bases del concurs.

Ens hem instal·lat en un ambient polític en que estem a un pas de tractar de boig a qualsevol que puguera tindre qualsevol teoria diferent a l’eterna victòria de les forces del costat fosc.

No crec que siga bo, en cap cas, allunyar-se de la realitat. Tindre els peus a terra és indispensable per afrontar situacions com la que patim, però de veres cal lamentar-nos tan? No he vist des que tinc ús de raó política cap enquesta que ens siga beneficiosa i els resultats electorals sempre han segut un desastre si els mirem globalment. Però per més que mire tampoc veig check points a l’entrada de cada poble, per ara encara no ens bombardegen amb urani empobrit, ni els paramilitars entren amb motoserres a esquarterar joves dissidents.. Amb això no vull traure-li importància a totes les repressions polítiques que patim;

però dic jo que potser no estaria mal pensar de quan en quan que la nostra actitud també té certa part de culpa en tota aquesta situació.

Els nostres enemics són poderosos però mireu-los bé. Un tall de polítics ensinistrats en obeir l’esglaó jeràrquicament superior, repetir com a lloros l’argumentari del partit i barallar-se amb més o menys discreció per entrar en bon lloc a la llista. Els podeu veure de la mà d’empresaris  panxuts i malparlats amb els que van de putes i es reparteixen comissions. Al més inútil del poble el fan alcalde i al més mafiós dels alcaldes Conseller. De la caspa secular de la burgesia valenciana de sempre als nous rics del boom immobiliari, integristes religiosos, apassionats de l’estanquera amb el bou d’Osborne renegats de diferent pelatge i politicastres de l’oposició instal·lats en la còpia perpètua de les receptes de la dreta oficial. Tots units fent pinya, adoctrinats  en el mecanisme perfecte, aquell que no falla, aquell que els ompli el cabàs des de fa segles; però acosteu-vos una miqueta més, fixeu-vos en el seus ulls: tenen por.

Tenen por i sempre n’han tingut; per això són incapaços de mantindre debats públics sobre res i silencien  qualsevol dissidència sempre que poden amb molt rares excepcions. No podem mesurar la por ni a pams ni a onces però se’ls veu a la cara que cada dia que passa en tenen més. El seu discurs de donar faena pal poble mentre s’enduien ells sempre el mos més gran, s’ha ensorrat, ha quedat fatal la seua teoria econòmica a tots els nivells i a més han quedat mal ells com a persones. Les enquestes els donen guanyadors però ells com a bons cristians intueixen que això no és suficient. Ni tan sols el triomf electoral redimirà les seues pecaminoses ànimes del foc.

Però nosaltres sembla que juguem al seu joc, ens diuen dia a dia que ells guanyaran que nosaltres no som ningú i ens ho creguem cegament. La seua principal estratègia es desanimar-nos i nosaltres és la primera opció que triem sense vacil·lar un instant.

Voleu dir-me que no dóna un poc igual el que diguen les enquestes i fins i tot el resultat de les pròximes eleccions. Allò important no és que ells estan guanyant, allò important és que nosaltres guanyarem i sobretot que ens ho anem a passar de categoria fent-los suar sang a esta colla de caradures.

Què feu mirant la tele quan hi ha una revolució en marxa? sigueu egoistes no li deixeu només a Xavi Castillo el plaer de la revolta; baixeu al carrer i participeu que deia Estellés, divertiu-vos! que diu Guardiola als seus jugadors abans de cada final. Podeu conèixer a molta gent meravellosa que està al vostre costat, podeu gaudir de moments intensos que vos faran avorrir per sempre les pel·lícules d’acció ianquis i trobareu un antidepressiu magnífic que ve sense recepta.

El futur és nostre i no perquè ho diga jo sinó perquè el tenim dibuixat en l’anvers de les nostres frustracions; i a més a més diguen el que diguen les enquestes som  millors que ells.

La revolució és ara
Guanyarem

La iniciativa cerca així que qualsevol autor d’un blog puga penjar alguns versos del poeta de l’Horta o algun altre tipus de material que puga recordar la data del seu naixement.

ent recorde els versos del poeta de la quotidianitat.
Malgrat que la data proposada per a les celebracions és la del 4 de setembre, des de l´organització han volgut avançar-ho  un dia per no  fer-ho coincidir amb  la celebració del Festacarrer a Callosa d´en Sarrià eixe mateix dissabte.

Així doncs  la celebració tindrà lloc demà 3 de setembre, a les 20 hores en el Centre Social “El Cirer” de la Nucia. Allà tindrà lloc la lectura de poemes amb l´acompanyament musical de l´oboista Antoni Lloret.

Tot seguit tindrà lloc l’actuació de Pau Alabajos i la celebració d’un sopar de pa-i-porta.

Vaig deixar la cassola al terra i vaig eixir de la cuina sota la plàcida mirada del rosegador, al qual semblava que la meua presència resultava del tot indiferent, i em vaig adreçar a la drogueria del barri:

- Tens alguna cosa per a matar rates? -vaig preguntar en veu baixeta perquè hi havia més gent a la botiga.

- Clar que sí. Tenim lo milloret. Com és eixa rata? -contestà el depenent sense respectar el to de discreció que havia gastat jo.

- Fastigosa. I amb molt poca vergonya.

El dependent em va vendre un verí que, segons m’explicà, la faria rebentar per dins (santa estricnina!) i em vaig emportar una caixa.

Quan vaig tornar a casa la rata ja s’havia amagat i mentre distribuïa les bosses enverinades pels racons em vaig adonar que feia massa dies que la rata havia fet de la cuina de la iaia la seua residència d’estiu: havia començat a construir un cau baix de la taula, havia furgat en els calaixos i, sobretot, una lleugera pudor àcida que no havia notat fins eixe moment empudegava l’aire. Vaig arreplegar la cassola que havia deixat al terra i vaig marxar.

Un parell de dies després, de nou entre una cosa i l’altra, vaig haver de tornar a casa de la iaia i només entrar vaig notar que l’olor era més intensa i per un moment vaig pensar que la rata hauria mort. Vaig buscar el cadàver de la rata per tota la cuina fins que vaig vore com una gota d’aigua corria per la porta de la nevera i em vaig estranyar. Vaig obrir el congelador i un tuf com mai no havia olorat en la puta vida em va pegar de ple en la pituïtària i no vaig poder controlar les arcades.

Vaig tancar ràpidament el congelador, però ja era tard: la pudor s’havia escampat per la cuina i resultava insuportable.

Quan em vaig refer de la impressió vaig comprovar que la nevera estava connectada, però que el motor havia deixat de funcionar, de forma que en lloc de refrigerar, la nevera i el congelador s’havien dedicat durant no sé ben bé quants dies a escalfar tot allò que tenien a dintre, de forma que el contingut havia esdevingut una massa informe, podrida i pudenta. Talment com un cos en descomposició.

De sobte, la rata descarada havia passat a ser un problema menor, i ara havia de fer front a una tona de menjar podrit i fastigós i tan pudent que m’era impossible romandre a la cuina més de tres segons sense vomitar.

Vaig telefonar mon pare i entre tots dos vam aconseguir traure la nevera al pati i amb mascaretes i guants de làtex amb prou feines vam aconseguir buidar la nevera i tornar a posar en ordre la cuina.

Al dia següent, em va tocar explicar a la iaia què havia passat a la seua cuina i també desvincular la rata de la mort de la nevera, ja que vaig comprovar que el cable no estava rosegat, però ella només tenia una preocupació entre cella i cella:

- I no heu pogut salvar res del congelador?

- Iaia, estava tot podrit i la pudor no es podia suportar: tot ha anat al fem directament.

La iaia em mirà, va tòrcer el morro i es lamentà:

- Quina llàstima, tot just abans de vindre a la platja havia comprat una caixa de ‘palitos de merlusa’ congelats.

I mentre anava al bany per controlar les arcades sentia com la iaia cridava:

- Sempre has sigut molt delicat, fillet meu.

La taula redona, que tindrà lloc a les 20,30  hores a la Casa de la Cultura Marqués González de Quirós comptarà amb la presència de Jordi Palafox, catedràtic de la Universitat de València,  Xavier Ribera, periodista i subdirector d’Engloba iRamon Soler, del Cercle d’Economia de La Safor. El debat estarà  moderat pel president de la fundació Pere Mayor.

La taula redona tractarà d’esbrinar si és sostenible un País sense caixes d’estalvi i contestar a la pregunta de si sense autonomia financera, hi pot haver política pròpia.

Vivim en un context on la component ecològica dels paisatges ha capitalitzat l’interés de la societat des de finals del segle XX. Segurament aquest fenomen no es repetirà en la mateixa mesura pel que fa al patrimoni, però sí que està succeint un cert posicionament per part de la societat civil de cara a conservar i protegir allò més valuós, exigint un planejament territorial orientat cap al patrimoni.

Protegir els paisatges culturals i patrimonials és en definitiva protegir el seu entorn de modificacions que alteren els trets característics que fan possible el simbolisme d’aquest paisatge i la interpretació dels seus trets culturals, restringint les possibilitats de transformació de les conques visuals des d’on aquest es pot admirar. Avui en dia hi ha instruments tècnics de sobra per a realitzar aquestos estudis i suficients bones pràctiques realitzades per a trobar solucions viables.

El patrimoni no és el pretext perfecte per a garantir el desenvolupament sostenible dels municipis, tan sols és un argument més d’entre els que tenen per a planificar un model de municipi i ordenar els usos del sòl en eixa direcció. La perspectiva històrica del paisatge és una orientació imprescindible per a gestionar i planificar el territori amb una orientació patrimonial.

En l’actualitat respectar els valors patrimonials i potenciar-los és alhora potenciar el desenvolupament local i rural. Crear figures de protecció relacionades amb el patrimoni, com els parcs culturals, pot suposar un marc on encaixar totes les polítiques i accions destinades a obtenir un rendiment econòmic que no malbarate el valor dels entorns (sempre els entorns, mai sols els elements) patrimonialitzats.

Ni un sol pensament d’esmena a la totalitat. Ni un sol pensament de desig de canvi profund en alguns aspectes de la nostra societat. I això en un món més malalt que mai, amb un deteriorament greu del planeta, d’unes concentracions urbanes demencials, d’un únic valor suprem, el consum, etc.

Ningú planteja un nou món, ni tan sols una revisió a fons. Per descomptat que les últimes utopies foren un horror.

Però per més bestieses que es feren en nom de les ideologies, no estem davant el final de la història, tot puja o baixa. I mentre ens fem el qui no sap res, potser s’estan engendrant monstres i duem una vida certament desgraciada.

El termini d’inscripció finalitza el proper ‘1 d’octubre.

El premi inclou la gravació d’una maqueta a l’estudi de Rafa Esplugues, ingressar a la productora Més de Mil i una campanya de promoció pels mitjans de comunicació.

De tots els treballs presentats l’organització triarà els 8 semifinalistes que actuaran a les semifinals, dels que 3 passaran a la final que trindrà lloc el 16 d’abril al poliesportiu Ausiàs March de Pego. On hi haurà un jurat format per a l’ocasió.

Podeu trobar les bases completes , el calendari d’actuacions previstes per al concurs i el formulari d’inscripció al seu web.

El concert que tindrà lloc a partir de les  22:30 i amb entrada gratuïta es celebrarà al Pavelló Cobert de Sueca.

La festa serà una de les esperades reaparicions de la Ska Band Malajunça. La història del grup comença al principi de 1994 quan una colla d’amics de Cullera decideixen juntar-se i muntar una banda per fer versions dels seus grups favorits: Kortatu, Madness, The Butlers i alguns temes propis.  La seua primera maqueta, en format  K7 rebria el nom de  ”I Congrés de Figures Mundials”, fent un munt de concerts amb el nom de Gramoxone® Ska Band.

La seua popularitat aplegà a oïdes de la multinacional  i amb el gran sentit de l’ humor que els caracteritza decidiren agafar el nom de l’ única brossa que el Gramoxone® no és capaç de fulminar, la Malajunça. una anècdota que inspirarà a Ferran Torrent al seu llibre “Societat Limitada” per a parlar del grup Gramoxín.

Orange Market, administrada pel Bigotes, va rebre del Partit Popular 405.450 euros “sense justificació contractual de cap tipus” només entre els mesos de febrer i setembre del 2008. Una quantitat a la que cal sumar allò aportat a la trama per part de les empreses d’Enrique Ortiz: un total de 441.032 euros al llarg del mateix any. Quasi un milió d’euros que segons la unitat de blanqueig de capitals passava a engreixar l’anomenada Caixa B de la trama corrupta del PP.

En un informe de la policia, que publica la Cadena SER, s’assenyala que:

“no existe una explicación lógica del motivo por el cual distintas empresas del sector de la construcción que resultan adjudicatarias de numerosos contratos públicos en dicha comunidad efectúen el pago de distintas facturas a la mercantil Orange MArket SL (….) salvo que exista contraprestación o favorecimiento de algún tipo entre dichas empresas y la formación política expuesta (PP). Los actos realizados por el PPCV y el grupo parlamentario popular en la Cortes valencianas son financiados mediante diversos mecanismos:1.-Entregas realizadas por el propio PP con fondos ajenos al sistema económico real que engrosan la caja B de Orange Market. 2.- Facturas reales emitidas por Orange Market a la formación política y abonadas por ésta.3.-Los responsables del PPCV realizan gestiones para que empresarios, cuyas empresas son adjudicatarias de contratos públicos en vigor, financien los actos del PP mediante entrega de fondos a Orange Market que se enmascaran a través de facturas ficticias emitidas por dicha sociedad”.

Una setmana més tard, el divendres dia 10, la vetla de la diada nacional de Catalunya, es trobaran a l’espai País Valencià (C/ Pere Serafí, 7). Allà novament hi haurà un recital  d’Estellés acompanyat de la música de Feliu Ventura. Un sopar obert a la participació tot confirmant a info@espaipaisvalencia.org

Així, sense intenció (ni ganes) de resultar intens, m’he deixat portar durant estes setmanes allà on per voluntat pròpia o per invitacions obscenes he acabat per arribar-hi, i les bugades de llençols suats s’han succeït una darrere l’altra amb una naturalitat que no recordava.

Durant este mes, doncs, m’he dedicat a recuperar contactes que tenia perduts, a explorar-ne de nous i, fins i tot, a mastegar sentiments sense saber si em convenia revisitar tan prompte esta ciutat en lloc d’acontentar-me amb el plaer d’un orgasme sufocant.

I és que amb els cabells rossos tot resulta molt més fàcil.

Vaja, que encara que et vulgues resistir a abandonar l’estiu –que, per cert, encara no s’ha acabat- sempre hi ha algun anunci que et portarà al futur immediat que, al cap i a la fi, s’assembla tant al present que acabes per aclaparar-te vivint dos moments alhora.

I, per posar un exemple, abans que et formes una opinió sobre els deutes de Canal 9, ja has d’estar pensant en si el candidat del PP serà Camps o Pons i en qui dels dos personatges privatitzarà amb més gràcia el canal públic valencià.

Ensumes campanyes. En tenim per a donar i vendre. Hi ha campanyes de candidats per a guanyar les primàries, hi ha campanyes fins i tot per a fer primàries, o directament per autoproclamar-se candidat de futures campanyes electorals. Hi ha doncs campanyes per a tots els gustos.

Així que el millor que podem fer és intentar divertir-nos amb tanta campanya. I posats a triar-ne una, jo per ara em quede amb la més folklòrica. La crida del Molt Honorable a la terra, a les arrels, a l’amor del poble que l’arropa a un amb la senyera per mantó… Ay, esa cosa tan grande que no se pue’ aguanta’… No tinc paraules.

Ni la Pantoja, ni les difuntes Jurado i Flores, feren mai un discurs tan absolut. Tan absolutament buit, vull dir.

Deia que tocava endreçar este blog, i material per a aconseguir-ho no en faltarà. A les meues col·laboracions amb Pica’m afegiré a partir de hui mateix (i tots els dimecres) una columna setmanal a l’Informatiu que després enllaçaré. I este blog quedarà com a testimoni del que es publique tant en un com en l’altre, de la mateixa manera que des de la seua creació ha contingut els articles escrits per a Qué y Dónde fins a la seua defunció, a la qual aviat li dedicaré una entrada.

A més, i com a bons propòsits per al nou curs tractaré de fer la màxima publicitat dels blogs, webs, negocis i actes diversos dels amics, tractaré de seleccionar bona música els diumenges i de parlar de comunicació els divendres. En definitiva, d’escriure més habitualment. D’ací un any em donaré jo mateix el butlletí de notes i voré si he complit. Mentrestant, benvinguts de nou a esta casa: mireu, toqueu i destrosseu el que vos vinga de gust, que és debades.