Pica'm

Per Manuel Ardit

Enguany es fan 400 anys de la publicació del decret del 9 d’abril de 1609 que va decidir l’expulsió dels moriscos de la monarquia hispànica, començant pels valencians.­ Una efemèride com aquesta és sempre una bona ocasió per a reflexionar sobre l’esde­veniment commemorat i així sol fer-se habitualment des de diverses instàncies.

Aquest any 2009 així s’ha fet i hem vist com s’han convocat congressos, s’han fet exposicions, cicles de conferències i altres actes sobre aquest fet. La revista Afers s’ha sumat en ocasions a aquestes celebracions, especialment quan el fet commemo­rat tingué una transcendència especial en la història del País Valencià, malgrat que no sempre, perquè habitualment hi ha certa dosi d’oportunisme inconfessable en les remembrances. Ha volgut fer-ho també en aquesta ocasió, encara que el fet comme­morat enguany no siga exactament de la mateixa naturalesa que altres que han estat recordats anteriorment. No és exactament de la mateixa naturalesa perquè aquella operació, que un dels articles inclosos en el dossier qualifica de «neteja ètnica», malgrat que va succeir fa quatre-cents anys, és encara d’una rabiosa actualitat per raons que no crec que siga necessari recordar. La historiografia no és precisament una ciència neutral, si és que és una ciència, i fins i tot ens podríem preguntar si és convenient o desitjable que siga neutral. S’ha repetit moltes vegades, i així ho va expressar ja fa molts anys Joan Reglà, que l’historiador sempre interroga el passat des de les preocupacions del present. És probablement per aquesta raó que l’efemèride ha tingut aquest any 2009 tant de ressò, molt més del que tingué, per exemple, el 1909, per no parlar del 1809, en què ningú no se’n recordà. Però alhora la historiogra­fia, o almenys un sector d’aquesta, malda des de fa temps per abandonar el camp de les humanitats, en què habitualment se la classifica, per tal d’ingressar en el més prestigiós de les ciències socials. Fins i tot pot mostrar amb cert orgull com les seues anàlisis qualitatives encaixen amb les reflexions fetes pels científics de la natu­ra que tracten de la teoria de la complexitat. És probable que l’anàlisi dels fets complexos, com ho són sempre els socials i molt especialment els històrics, necessite com a instrument d’anàlisi, entre d’altres, el llenguatge natural.
Des de fa segles, com a mínim des que bol·landistes i mauristes van establir proce­diments acurats d’anàlisi i crítica de les fonts, i des que Voltaire va defensar l’estudi dels fets econòmics i socials, i no tan sols la narració de regnats i de batalles, la historiografia ha estat movent-se en un terreny imprecís situat entre la literatura, les humanitats i les ciències socials. En bona manera continua situada en aquest indefinit­ territori, molt apte perquè els prejudicis afecten el treball dels historiadors. Aquest ha estat el cas de la historiografia sobre els moriscos i especialment sobre la seua expulsió, molt influïda per allò que Josep Torró ha anomenat la síndrome postcolonial.

Durant segles, des del mateix moment de l’expulsió, els historiadors del fet han lloat o condemnat la decisió presa per Felip III, situant les seues anàlisis en el terreny­ polític o moral. Així ho van fer els apologetes de l’expulsió en el mateix segle XVII, així ho van fer també els crítics liberals del XIX i fins i tot així continuen fent-ho, encara de que de manera més subtil, els historiadors actuals, dels segles XX i XXI. El mateix Joan Fuster no va poder evitar, en Nosaltres, els valencians, formular una reflexió sobre com seria avui el País Valencià si ells, els moriscos, no se n’haguessen anat. És difícil sostraure’s a reflexions d’aquesta mena. Al capdavall la historiografia és reflexiva: l’objecte i el subjecte de la reflexió coincideixen.
El lector atent dels articles recollits al dossier probablement observarà aquestes reflexions (en el sentit etimològic de la paraula) que, com he dit adés, probablement­ són inevitables i també potser no del tot indesitjables. A això hauríem de sumar les perspectives divergents d’aproximació al tema d’historiadors i d’arqueòlegs, d’espe­cialistes en la Inquisició i d’historiadors de la literatura, etc. L’article de Mercedes García-Arenal, que es publica en primer lloc, fa una anàlisi molt subtil d’aquestes contradiccions en l’àmbit de la historiografia castellana. Es tracta d’un món molt diferent al valencià, de moriscos ben assimilats en la societat cristiana (encara que no sempre), en els quals va tenir lloc una mena de sincretisme cultural, en què s’unien­ elements islàmics i cristians, que atorga a aquests moriscos unes característiques molt particulars.
Afers ha volgut també incloure en el dossier articles d’especialistes sobre altres territoris de la monarquia hispànica en què la població morisca era d’una gran densi­tat, especialment els regnes d’Aragó i de Granada. De l’article sobre Aragó s’ha encarregat el professor Gregorio Colás, que s’ha centrat en l’anàlisi demogràfica de la població morisca aragonesa, realitzant un estudi dels censos molt detallat que tan sols podia fer un profund coneixedor de la realitat aragonesa i que haurà de ser necessàriament l’estudi de referència a partir d’ara.

Manuel Barrios Aguilera, un dels millors coneixedors de la realitat morisca granadina, s’ha encarregat de l’article sobre­ els moriscos del regne de Granada. En aquest cas el professor Barrios ha fet un estudi més general en el qual tracta una gran diversitat de temes que inclouen la pròpia­ definició de l’àmbit geogràfic granadí, els intents evangelitzadors de la població islàmica, l’actuació del Sant Ofici i els intents assimiladors, la insurrecció morisca de les vespres de Nadal del 1568 i la guerra de Las Alpujarras, la dispersió de la població granadina i l’inici de la repoblació així com també, amb certa extensió, l’interes­sant assumpte, al qual la historiografia ha donat certa atenció recentment, del frau dels ploms del Sacromonte. El lector d’Afers es beneficiarà sens dubte dels profunds­ coneixements bibliogràfics de l’autor, fins i tot de treballs encara inèdits, com els interessantíssims del professor Boeglin sobre la comunitat morisca granadina establerta a Sevilla.
El primer article de temàtica valenciana és el de Vicent Terol Reig sobre la matança­ de musulmans perpetrada per les milícies agermanades de Vicent Peris a Polop l’any 1521. Es tracta d’un fet anterior a la conversió dels mudèjars valencians en moriscos,­ però imbricat en l’origen del problema i de la solució. Vicent Terol fa una reconstruc­ció acuradíssima i microscòpica d’aquell fet que qualifica d’excepcional, ja que en aquell cas el bateig no fou garantia de la vida. L’autor no fa tan sols una reconstrucció­ dels fets sinó també de la «versió oficial» dels fets, és a dir, de la seua vessant propagan­dística que pretenia criminalitzar la Germania. Les declaracions de testimonis presen­cials, bé que tan sols dues i molt posteriors als fets, i una confrontació de les fonts, permeten a Terol concloure que la xifra de morts degué estar entre 800 i 1.000, i que molts supervivents, uns 500, van fugir i embarcar en naus barbaresques. La matança fou el resultat d’una situació de pànic entre els agermanats, numèricament inferiors als cavallers i enfrontats a l’amenaça que plantejava la presència de les naus nord-africanes i el perill d’una insurrecció general dels sarraïns de la comarca.
L’article de Manuel Lomas aprofundeix en un tema clau de l’expulsió dels moriscos,­ el de la col·laboració de la noblesa valenciana amb la monarquia en una operació que sabia que implicaria la seua ruïna. Fa molts anys James Casey ja va plantejar que una fracció de la noblesa valenciana es trobava a final del segle XVI en una difícil situació­ econòmica i que potser va pensar que l’expulsió dels moriscos li donaria l’oportunitat­ de redreçar les seues rendes. També van arribar a la conclusió que, com que la mesura­ era decidida, la millor opció era col·laborar amb el poder central de l’estat. Lomas en el seu article aporta documentació nova que permet de precisar i matisar aquesta problemàtica. Resulta clar que la decisió es va prendre d’esquenes a la noblesa valen­ciana, si descomptem Lerma, a qui tan sols en part podem considerar noble valencià.­ D’ací se’n deriva que la monarquia necessités suports i que els va aconseguir a través del duc de Gandia, un del principals perjudicats, del recentment promogut comte de Bunyol, Gaspar Mercader, i secundàriament d’altres senyors. Els nobles submisos van ser recompensats amb comissions importants als ports d’embarcament, de les quals sens dubte van traure beneficis econòmics, com fou el cas, per exemple, del comte d’Elda o del senyor d’Albatera pel que fa al port d’Alacant. Però la noblesa valenciana a penes no va participar en les operacions militars, llevat d’algunes come­ses de caràcter més aviat honorífic, concentrades a la ciutat de València, cosa que revela que es desconfiava d’ella. La complicitat dels senyors fou més important en la repres­sió de les revoltes de la Mola de Cortes i la Vall de Laguar, i també d’aquestes campa­nyes en tragueren beneficis. Els nobles que més van col·laborar van rebre compensa­cions, en forma de senyories o càrrecs oficials, però no hi havia per a tots, i a més a més allò era pa per a avui i fam per a demà. La monarquia va saber dividir hàbilment els nobles valencians i obtenir-ne els beneficis corresponents.
El treball de Rafael Benítez analitza, a través d’un cas particular, la captura a les costes d’Alger d’un morisc granadí que fou portat a Mallorca, processat per la Inqui­sició i finalment executat a València, per falta de mitjans de la Inquisició mallorquina,­ les contradiccions de tot tipus implícites en el procés d’expulsió. L’ancià Francisco Pérez, àlies Alí, va patir, durant la seua llarga reclusió i judici inquisitorial, un greu conflicte d’identitat que en bona manera reflecteix les contradiccions assenyalades més amunt. Efectivament el morisc Alí no va arribar mai a comprendre per què, essent cristià batejat, havia estat expulsat al nord d’Àfrica i per què després, vivint en terra islàmica, va ser jutjat per ser musulmà, que era precisament la raó per la qual havia estat expulsat. El professor Benítez analitza, prenent com a base el cas de Francisco Pérez, àlies Alí, els problemes legals i teològics que va plantejar l’expulsió.­
La revista Afers no ha publicat mai articles de naturalesa científica, entenent com a tals aquells que s’allunyen de les preocupacions i els mètodes habituals de les humanitats. Però en aquest número ha fet una excepció incloent-ne dos. El primer d’aquests, obra del professor de la universitat nord-americana de Harvard, Eric Chaney, ressuscita en certa manera un vell fantasma historiogràfic valencià, el de les conseqüències a llarg termini de l’expulsió dels moriscos. Aquesta problemàtica s’ha estat discutint com a mínim des de les Corts de Cadis, però el debat es va renovar en els anys setanta del segle XX, en part com a conseqüència d’un llibre de l’autor d’aquesta presentació, en què feia una interpretació del règim senyorial valen­cià a final del segle XVIII molt dependent de la imatge que en van donar els diputats valencians durant la discussió del decret d’abolició de les senyories a Cadis l’any 1811. Altres autors van elaborar posteriorment models més acurats sobre les greus conseqüències de l’expulsió dels moriscos en l’economia del País Valencià, que feien­ fins i tot aquest fet responsable d’un suposat endarreriment econòmic i del fracàs de la industrialització valenciana en el segle XIX. El debat fou molt viu i altres historiadors van qüestionar aquesta interpretació, però és molt probable que en la discussió hi hagués alguns malentesos i es passessen per alt algunes circumstàncies. Des de la Segona Germania del 1693 els llauradors valencians de pobles de senyoria han tingut la percepció que la seua situació era pitjor que la d’aquells que havien estat cristians abans de l’expulsió, i aquest és un fet comprovat. Probablement aquesta interpretació era alguna cosa més que una simple percepció interessada. S’ha discutit­ molt si les condicions amb què es va fer la repoblació van ser millors o pitjors que les que antigament havien hagut de suportar els moriscos, però no s’ha parat atenció­ en el fet que, de tota manera, a les localitats repoblades aquelles condicions van ser pitjors que a les cristianes. D’alguna manera els senyors valencians van intentar reproduir el sistema colonial existent abans de l’expulsió, però ara sobre vassalls cristi­ans de natura. Aquest fet fou la causa de les tensions socials ben visibles en el camp valencià durant els segles XVII, XVIII i XIX fins a l’abolició de les senyories. L’arti­cle de Chaney torna sobre aquesta problemàtica utilitzant una metodologia economètrica i la seua aportació amb total seguretat s’haurà de tenir en consideració­ en el futur.
Finalment, Afers ha volgut posar a la disposició dels seus lectors una versió, despro­veïda de gran part del seu contingut tècnic, d’un article publicat originalment en The American Journal of Human Genetics, que va tenir aquest any 2009 alguna reper­cussió en els medis periodístics. El professor Francesc Calafell ha tingut l’amabilitat­ d’escriure aquesta versió més intel·ligible per a lectors no especialistes del treball en qüestió. Les seues conclusions són molt interessants, però plantegen tants problemes­ com fets descobreixen. Efectivament, les restes genètiques de poblacions nord-africa­nes a la península Ibèrica són avui dia més abundants als territoris occidentals que no pas als orientals, que és on en principi es podia esperar que haguessen predominat.­ Les conclusions de l’estudi requeriran sens dubte molta reflexió per part dels historia­dors i algun tipus de col·laboració entre aquests i els genetistes, però pel que fa al País Valencià semblen suggerir que l’expulsió fou una operació que es realitzà de forma molt completa i que els matrimonis mixtos entre musulmans i cristians van ser molt pocs i es poden considerar quantitativament menyspreables. Potser un fenomen invers es va produir als territoris occidentals de la península. No pot dubtar­-se que molts dels musulmans valencians expulsats l’any 1609 procedien d’habitants antics del territori que simplement van acabar abraçant la fe islàmica. Les creences religioses òbviament no deixen petja genètica. Però si les terres orientals d’al-Àndalus van rebre, com sembla ben establert, contingents importants de població nord-africana, els rastres genètics que pogueren aportar es van esborrar en gran manera com a conseqüència de l’expulsió.