Pica'm

Una de les activitats pròpies de l’estiu és la d’arreglar àlbums de fotos. Tant se fa si es tracta de velles fotos en paper o de modernes carpetes comprimides dins un disc dur o un llapis digital. És una feina que requereix temps i dedicació, dues coses que escassegen en dies laborables al llarg de l’any.
Les fotos són importants, són testimoni d’amors eterns i passatgers, o d’odis eterns i passatgers també, de modes, de moviments socials, de paisatges… Ja no podem concebre un món sense la imatge. La imatge congelada, fixa, estàtica. La que et permet una observació reposada, la que t’evoca, la que et situa del costat de la reflexió.
Què fa tan importants i necessàries les fotos? Doncs la mirada de l’altre (fins i tot quan l’altre ets tu mateix contemplant-te). Eixa mirada, com vos deia, és necessàriament reflexiva. Tant és així que hi ha pobles que consideren la fotografia com un sacrilegi, doncs pensen que la perdurabilitat de la imatge furta l’ànima, buida la persona de la seua essència vital.
Altres pobles, com nosaltres, els anomenats occidentals, no atorguem tanta transcendència a les fotografies. Si estem a una celebració i ens sentim alegres, eufòrics, o bé no ens adonem que estem sent fotografiats -retratat es deia abans- o bé posem encantats per passar a la posteritat. Fotos i més fotos. Fotos per a la història personal. Fotos per a la Història en majúscules. Fotos autèntiques. Fotos trucades…
I el Poder i la foto? S’adoren, es necessiten mútuament. Però… quan Rita Barberà i Francisco Camps són fotografiats eufòrics, boca desencaixada ella, estudiat somriure d’orella a orella ell, ditets victoriosos ella, palmes palmeres ell, ¿eren conscients que poc temps després haurien de prohibir i perseguir l’exhibició pública d’eixe instant? Si ho eren, com és que no evitaren la compostura? I si no ho eren, quina classe de polítics són? Els molesta la seua pròpia contemplació? Accedisquen vostès a Google Imatges i observen les fotos censurades. Prenguen el seu temps. Ara, en la distància, es veu la poca solta d’una decisió prohibitòria arbitrària, com la poca solta d’un posat sense causa. Paga la pena.

Una altra foto menys coneguda em reclama també l’atenció i la reflexió: el peculiar i malparlat Rus (ho ha dit la justícia, això de “malparlat“) i l’ubic polític Rafael Blasco posen divertits junt a una petita i entusiasta cort, entre d’altres, Vicente Betoret, tots ells amb un retrat invertit de Zapatero entre les mans. Per deixar penjar una foto del conseller Font de Mora cap per avall, no per enlairar-la públicament, el director de l’institut Las Norias de Monforte va ser sancionat greument, i sembla que no ha acabat la seua tortura pública. Quan Blasco, Rus i Betoret es fan la foto, ja sabien que ningú no els perseguiria? Riuen conscients que l’Administració, eixe ens gens abstracte que ells controlen des de fa anys, aplica diferents vares per mesurar els ciutadans valencians? (recorden que el TSJ absol a Camps de suborn per rebre regals i jutja a Mònica Oltra per fer costat als veïns desnonats del Cabanyal)
Vaja, com diuen al meu poble, hi ha qui se’n fot de tots nosaltres… Ara sí que s’han retratat!