Pica'm

Tothom podria contar, amb major o menor gràcia i precisió, casos de baixes laborals de companys, amics o coneguts que freguen el frau per inconsistents o contumaces.

Així, el cas del bancari a tall de jubilar-se que la Central, a una setmana de l’acabament de la seua vida laboral, el despatxa -procedentment; tot argumentant, amb proves, l’engany a l’entitat -. Algú amb corbata i veu enrogallada li ensenya unes fotografies comprometedores en les quals hom el veu en atrafegada disposició, servint cafens en un bar -el de la filla-, quan, en teoria, estava de baixa per una lumbàlgia persistent i insofrible.

Total, al carrer i sense els beneficis que l’empleat de l’entitat havia acumulat al llarg dels anys.

O la d’aquella directiva d’una important companyia d’assegurances que, després de no aconseguir els seus objectius de trasllat laboral prop del nou unifamiliar a Guardamar -el somni de tota una vida-, se sent profundament decebuda amb l’empresa i cau en una profunda i insondable depressió que, tanmateix, no l’impedeix anar de compres en divertida companyonia amb Terelu, ni assistir, com cada divendres, a la lliçó de salsa.

Total, al carrer, amb una mà davant i l’altra darrere.

O aquella altra subalterna que, després d’una operació a vida o mort en la qual se li extragué -amb una intervenció quirúrgica força agressiva i amb una durada aproximada de quinze minuts- un quist de greix del dit polze de la mà esquerra (que requerí tres dolorosíssims punts de sutura), visqué el mateix desenllaç.

Aquesta nova fita de la cirurgia occidental l’apartà del seu lloc de treball, com diem, amb la complicitat del metge de capçalera i de la inspecció mèdica -per acció o omissió-, fins que, casualment, els dolors insidiosos i inhabilitants remeteren com per art d’encanteri a l’inici de les vacances. Passat el període estival, inopinadament, les punxades i les dificultats de mobilitat dactilar reviscolaren tan bon punt es reincorporà a la faena, tot just en el sempre complex i arriscat gest tècnic d’agafar el telèfon. Total, al carrer -i advertència seriosa als facultatius per possible, tot i que indemostrada i, sembla, indemostrable, connivència en el frau.

I no parlem de les Portes d’Alcalà (“allí està, allí està…viendo pasar el tiempo, la Puerta de Alcalá“) que poblen les nostres oficines. Qui no ha tingut el plaer de conéixer en oficines, despatxos, bufets, departaments i negociats algun espècimen decoratiu d’aital pelatge? Amb la seua fotografia i la de la filla, somrient -en la platja de Moncofa, abans de la separació-, com a salvapantalles, una postal del viatge a Praga amb les amigues en el suro, i una bossa de mà de Dolce Lagana a la perxa, veuen com passa la vida -i la faena- davant els seus ulls, al ralentí, amb la delectança -i la barra- de qui només s’hi sent un espectador privilegiat.

Més de quatre milions d’aturats a l’Estat i milers de desvagats, ocupant ací i enllà un lloc de treball cobrant per no fer res o per enganyar.

Potser hauríem de començar per ací en el debat sobre la tan amanida i flatosa reforma laboral. La jubilació als seixanta-set pot esperar.