El meravellós castell vermell de l’oblit
21 novembre de 2009 a vida
Caminant m’acompanya el so sord de la ciutat que emmudeix als ciutadans amb barret, aquestos que amb rares excepcions saben callar, i només girar el cantó de la malenconia descobreix allà dalt de la nostà lgica muntanya un meravellós castell vermell on habita l’oblit, allà on van a parar tots els records que ja ningú recorda.Atònit acomiadava des de l’andana al tren, al comboi ,al qual un cop perdut, deia adéu. Ara des de la cimentada andana mire a una banda i a l’altra, i com quan era nen m’amague els deslligats cordons, ja que no sé lligar-los, dintre les sabates tristes.
Una vegada surt al camà marxe adreçat al vermell castell, m’ature mire a un costat i a un altre, i com quan era vell em rasque la boja bragueta. Les rÃgides enfiladisses llisquen per les suaus tà pies anunciant que he arribat al castell de l’oblit en busca d’un record ,però com hi faig per entrar si no hi ha porta ni tampoc finestres ni altres bells forats…
Les sorres movedisses fixes sota el castell són vorejades per una fossa seca de llà grimes d’infants de cocodril i les set torres son flanquejades per idiotes soldats desconeguts que em sonen. Unes roques fictÃcies fan d’escala, escala que va perdent graons desprès d’haver estat pujats per les meues tristes sabates,darrere solament resta el no-res.
Puge, puge i continue pujant, enrere el no-res. Al capdavall he arribat a la porta del meravellós castell vermell de l’oblit i no recorde perquè sóc aquÃ. Aixà que em llance al no-res subjectat pels sincers cordons blancs de les meues tristes sabates a la esperança nova. Aterre de peu a la fossa buida de llà grimes d’infants de cocodril, amagat per la enfiladissa un cartell petit:
Comparteix-hoTancat per enderrocament.
(sense valoració encara)
m’encisa!
Jordi, 22 novembre 2009 11:55