Ella anava en bicicleta. En algun lloc de la plaça Cedro l’esperaven. Pensava, potser, que havia d’afanyar-se. Voreres, cantons, asfalt… i el ritme constant. Tantes ocupacions al llarg del dia ara mereixien un descans, entre els amics i amigues. Arribaria aviat. Des d’El Cabanyal no és lluny.
Ella sabia les trotxes, on posar el peu, on parar, on arrancar. El so dels radis de la bici l’acompanyaven, com un compà s estimat de viatge. La ciutat és gran, no cessa de créixer. Les distà ncies, però, no són res, amb à nim, amb decisió. L’esperaven les amigues. Ja eren les 10 passades. La nit d’hivern deixa caure una fosca difusa que les faroles de la ciutat trenquen darrere de cada arbre, de cada cantó. Els pensaments són à gils. Hui és divendres. Un dia, tota una setmana, ja passats. Comença una nit, uns dies, d’amics, de famÃlia, d’il·lusions. SÃ, l’esperaven. Glorietes i hibiscus sense flor la veuen passar. Alguna branca plena de fulles humides, potser, li toca el braç que subjecta el manillar amb mà tendra, jove. Ella segueix avant. Estava preparada en activitats fÃsiques. Això era el seu món. Hi dedicava les hores i els dies. No representava esforç, per a ella, que somreia. Avant. Queda poc. L’Avinguda, el pas de zebra, una cosa negra… que vola…, que… … L’esperaven. A Jénifer Cáceres els seus amics l’esperaven. Jeny.
Comparteix-ho
(sense valoració encara)
Deixa un comentari