No sé si vostés sabran que en els primers anys del batxillerat dels anys seixanta tenÃem una assignatura que es deia “Formación del EspÃritu Nacional”, “espÃritu nacional español”, s’entén. Assignatura de la qual ens examinà vem. La religió, com a assignatura també, no va penetrar en les ments infantils o adolescents tant com la “Formación del Espiritu Nacional”: a mesura que la gent es feia grandeta, la santÃssima trinitat junt amb les misses s’encalaven en la teulada de l’oblit.
L‘”EspÃritu Nacional Español“, però, va fer arrels dins els cervells. Al cap i a la fi és com una religió o la substitució de la religió. Pura irracionalitat.
Ara, l’”espÃritu nacional” el mantenen en forma a través de competicions esportives, mitjans de comunicació i escolarització. No calen llibres especÃfics, la majoria en van plens.
Però fa grà cia -diguem-ho aixÃ- que quan alguns tracten de fer -ne un simulacre temporal, els acèrrims de la “Formación” es posen histèrics
Comparteix-ho
(sense valoració encara)
la formación del espÃritu nacional forma part d’Espanya. En l’època de la qual parles i de la que jo també tinc experiència, la cosa era tant salvatge que si tenies una miqueta de cap t’adonaves de què t’estaven rentant el cervell en pla bèstia. Ara, la cosa és més subtil. El que és modern és firmar el manifiesto a favor del castellano. Al levante vaig fer un comentari a un article de l’Emili Piera on parlava de les virtuts d’Educación para la ciudadania dient que no volia de cap manera que esl meus fills l’estudiaren eixa assignatura ni en anglès ni en xinés, ni en castellà ni en valencià i em van dir de tot. El Piera estava totalment a favor. No sé si m’entens. parlar de la constitució d’espanya i de la mare que ho ha parit perquè ho diu Zapatero. Jo la ideologia i el que és més important, l’educació dels meus fills la faig a ma casa. A l’escola, la piscina, el conservatori o al centre excursionistas aprenen matemà tiques, llengua, nedar o supervivència.
Lola, 29 juliol 2009 15:26