Un espectacle. Això és que conegues algú i li diguen que eres un eixit i que no tinga res amb tu. Que d’altres li retraguen que no es llance. I que després t’aplaudisquen per besar-lo. Voleu unes crispetes i en feu un vÃdeo?, vaig pensar de dir-los. El tÃpic moralista dirà : si no vols que malparlen de tu, no hi dones motius. SÃ, tio. Sort en la vida si et limites a fer allò que ningú criticarà .
Tant se’m fot que parlen de mi. No sóc cap personatge públic i per tant em sobta saber que determinades persones fan tertúlia de café amb aspectes de la meua vida social. El que em preocupa són ells. Quin dret tenen de jutjar la vida dels altres? A l’escola, el mestre de religió (!) em parlà dels fariseus, uns hipòcrites que feien el contrari d’allò que promovien. No sé per què, em vénen ara al cap.
Està molt bé parlar dels altres. Al cap i a la fi, si només parlarem de nosaltres mateixos tindrÃem unes converses ben avorridores. Però a vore, redéu! Els que creguen que estan per damunt del bé i del mal, per favor, que se’n vagen a afilar. Que ja n’hi ha prou amb els capellans ultres i els polÃtics demagogs com per a afegir-hi els companys, els coneguts i en general la gent que m’envolta.
(sense valoració encara)
Deixa un comentari