L’elecció del president permanent del Consell Europeu i de la cap de la diplomà cia europea, Herman Van Rompuy i Catherine Ashton, ha generat un gran nombre de crÃtiques: representen només el poder de la vella Europa, són gairebé desconeguts i no tenen carisma.
El primer és un catòlic contrari a la incorporació de Turquia, la segona no té cap experiència ni projecció internacional i ha estat només la contrapartida exigida per Regne Unit per votar a favor del primer, el procés d’elecció ha estat una autèntica pantomima… però tot això no importa, ja que en realitat Rompuy i Ashton no faran una altra cosa que actuar com a portaveus dels grans governs europeus i defensar només els seus interessos.
I si algú té algun dubte al respecte, que li pregunte al govern de Malta.
Els analistes polÃtics internacionals, en canvi, han passat per alt un altre inconvenient de l’elecció que hauria d’obligar-nos a qüestionar tot el procés i la mateixa utilitat dels cà rrecs: la cara dels elegits… perquè qui es pot prendre seriosament algú que té estes carasses?
(sense valoració encara)
Deixa un comentari