Pica'm

Pretenia escriure sobre els problemes econòmics pels quals deu d’estar passant el Molt Honorable Francisco Camps - a jutjar per la declaració de bens que ens ha presentat-  quan he vist pel Facebook una discussió d’eixes metaidentitàries que comença a ser tant típicament nostra com ho puga ser la paella, l’herberet o la corrupció política. I no, no he pogut deixar de comentar-la…

El debat  en sí mateix comença, com ho fa la majoria de les grans qüestions, a partir d’una xicoteta anècdota innocent i involuntària. En este cas un vídeo que un bon amic, estudiant de filologia catalana amb beca Erasmus al Regne Unit (yes, we can!), ha realitzat per tal de donar a conèixer a l’alumnat indígena la riquesa de la  nostra cultura expressada en català. Eixa llengua, una i trina com Nostre Senyor, que al sud del nord tenim per costum dir-li valencià i que fins i tot alguna gent tenim a bé emprar de tant en tant…

I el problema potser no ho és tant que el vídeo comence amb els sons d’una mascletà fallera i finalitze amb imatges del Pirineu amenitzades pel pop mallorquí dels Antònia Font… sinó que l’epígraf  que el presenta és el de “Cultura Catalana”.

I així és com quasi 32 anys després, Broseta - de no haver estat vilment assassinat per ETA- s’ho haguera vist en safata per tornar a escriure aquell “La Paella dels Països Catalans”, amb què es donà per inaugurada solemnement la batalla de València. Una batalla autòctona que ha donat tant de paper com la d’Almansa,  uns fruits  no massa diferents i menys dolços que els que ens empassem per Sant Dionís.

La qüestió és que el propi  Miquel Adlert - abans de viatjar del rebot a la secessió amb el seu amic Casp, com més tard faria també Broseta -  ja s’olorava de què anava la cosa i  ens apuntà allò de “catalànic” front al gentilici de català, oferint una alternativa conceptual similar a la que hispànic suposa a espanyol. El jove Alfons Cucó, entre d’altres, va recolzar la idea en aquella crida a la revista Serra d’Or que Fuster -capficat en l’escriptura del Nosaltres- no va atendre.

L’amic i autor del vídeo que origina l’anècdota  s’ha trobat un tant atabalat per les reaccions i argumentava que amb la seua aposta pretenia donar a entendre que la llengua no mor a la Sènia i fer-nos visibles al conjunt dels parlants sense pretensió de ferir susceptibilitats en este país tan histriònic. (L’adjectiu és meu)

Li indique però - sempre al meu entendre- que allò que cal és afavorir amb el llenguatge que els catalanoparlants no catalans es puguen identificar amb un marc més ample que l’estrictament valencià sense haver de renunciar a ser el que són… o si ho preferiu,  forçats a ser el que no es senten.

I encara més, li apunte que eixa diferenciació de conceptes també afavorix la nostra visibilitat i la del propi conjunt  en tant que resulta fàcil pensar que si ser català no és sinònim de parlar català, és que o no tots els catalans parlen català (que també) o no només els catalans el parlen.

Siga com siga, l’assumpte si bé cansa, continua pendent de solució efectiva per als nostres interessos. I és una conseqüència més o de l’excessiva lingüítzació identitària del nacionalisme valencià o de l’innecessària confusió entre identitats culturals i identitats nacionals, ergo polítiques.

I dic excessiva no per què em resulte indiferent la normalització lingüística (a hores d’ara qui em puga acusar d’això no em farà perdre més temps del que ho fan els grups de velociraptors al Facebook) sinó per que al remat  trobe que queda sobradament demostrat, que ni la cuina, ni les festes, ni la parla, ni fins i tot la genètica, marquen tant una identitat col·lectiva com ho fa una qüestió de caràcter volutiu com és sentir-se part - o no - d’una cosa.

I no, tampoc no caldrà que ningú em recorde la quantitat de vídeos spanish tutti-frutti que n’hi ha pel món on les falles valencianes es barregen amb els vestits de sevillana i pamploniques com aquella horripilant escena de Missió Impossible 2.

Una cosa és el problema i altra les preteses estratègies de solució que ens condemnen a romandre en ell.

I és que si fa no fa , i  tal com canta el grup de pop català en la llengua castellana del valencià Miguel Hernández …“si hay una salida seguro que no es por aquí”.