Discutint de polÃtica amb dos amics la mateixa vesprada de la concessió dels Premis de Gandia, vaig ser més conscient que mai que els valencians som més potencialment enemics que cap altre poble. Més enemics, no d’un altre poble veà o no, sinó dels uns contra els altres, de valencians contra valencians. Entre dos bà ndols teòrics i dins del mateixos bà ndols. No tenim gens de tolerà ncia, ni un gram de comprensió. Els valencians són els nostres enemics.
No he dit res nou. Ni tampoc si afirme que això es deu a una frustració ben amarga com a societat i per tant com a persones, i això es deu als polÃtics, que han anteposat els seus aparells de poder a la nostra terra.
Però, sense dir res nou, aborrona una cosa tan forta, tan bèstia. Si no canviem d’actitud, estem condemnats a viure estancats en el pou de l’odi cap als altres.
I condemnant als nostres fills o generacions pròximes. I a eixir al carrer i trobar-nos sempre l’enemic valencià .
Comparteix-ho
(sense valoració encara)
Els valencians contra els valencians, no és nou. Però per això pense que cal definir i simplificar al mà xim el valencianisme com a teoria polÃtica i els valors que volem per a la societat. N’hi ha moltes sectes i molts prejuÃs, simplificar i definir la teoria i al mateix temps ser més oberts amb la gent, pot sonar contradictori. Però per a salvar la societat i el moviment polÃtic-social valencià alhora… cal molt i les idees clares, alguns viuen a la torre de cristall des de fa molt i no volen veure el carrer. Els aparells de l’estat ja tenien un pla per a València, per la llengua, mort per esclafada. Per la societat, regar-la amb urani, cultura del mÃnim esforç, res d’educació i coneixements, això sÃ, moltes dèries per a tots. Haurem de deixar de plorar-li a Madrid gratuïtament per un temps.
Dera, 24 novembre 2009 21:56