Pica'm

Fa uns anys vam viure l’auge dels documentals: amb Michael Moore al capdavant, les pantalles dels cinemes i televisions van emetre obres com Super Size Me, Capturing the Friedmans, altres més properes com La pelota vasca, En construcción i Hay Motivo, i fins i tot podríem incloure la nostrada Del roig al blau. Com sol passar en el món del cinema, la moda es va desunflar i el documental va retornar als seus canals secundaris habituals.

Però, això no significa que haja baixat el nivell dels documentals que s’han rodat en els darrers anys. Ans al contrari, hi ha de prou destacables sempre que es dedique la feina a buscar i remenar per Punt 2 o per la Xarxa.

The King of Kong: a fistful of quarters (2007) és un bon exemple de com el documental encara ens ofereix bones històries. És obra de Seth Gordon, un desconegut quasi, i ens conta un relat que a primera vista no és massa engrescador: les competicions al voltant de les maquinetes de videojocs clàssiques, sobretot el Donkey Kong, primera aventura del fontaner Mario. Gordon s’enfonsa dins d’aquest món de videoaddictes al voltant de la quarentena, i ens mostra un món despiatat per tal de fer-se, o que reconeguen, el rècord de puntuació.

El director articula la història en forma de triangle, no massa amorós precisament. En un vèrtex hi trobem en Billy Mitchell. Es tracta d’un dels jugadors mítics del Donkey, amb la millor marca des dels anys 80. És una figura amb els seus propis seguidors, sempre a l’aguait de veure qui li pot fer ombra. A un altre vèrtex hi ha l’Steve Wiebe, un obsessiu compulsiu que quan es acomiadat de la seua feina es proposa superar el record de Mitchell. Gordon ens ven a Wiebe com “l’heroi” de la història, un pare de família amb tantes virtuts com desgràcies què ha de lluitar per a que li accepten la seua vàlua.

Al mig i completant el triangle, Twin Galaxies, els àrbitres oficials de puntuacions de videojocs, encapçalats per un estrambòtic personatge que acudeix a totlloc vestit com un àrbitre de futbol americà. Compte, però, per molt freaks que ens assemblen els membres de Twin Galaxies, el que dictaminen va a missa i fins i tot val per al Guiness.

Amb tots aquestos ingredients a la cuina, en Seth Gordon ens prepara una història de confrontació entre el rei i l’aspirant, un argument universal que ací agafa els trets del goril·la Kong i l’èpica de partides d’hores i hores i milers de punts.

Tot plegat, ens ve a mostrar quant de competitius podem arribar a ser, fins en les qüestions més teòricament “nímies” i com dins de cada menut món tancat, tenim tota una sort d’estereotips: el líder, el seguidor, el traidor, el bo, l’equànime, el grillat, els plans d’amagat, la superació personal…

Val a dir també que com a tot documental, hi ha una manipulació, ja que és impossible mostrar-ho tot de tothom. En aquest cas, es va criticar una mica que la relació Mitchell-Wiebe es mostrarà més tibant que a la realitat. Ara bé, les mirades, les gestos i les desplantades són presents i reals. Què cadascú hi jutge.