Pica'm

Jo no he renunciat als Països Catalans  i amb certa garantia puc avançar que  no ho faré mai. No es pot renunciar a quelcom que mai ha figurat al teu ideari i per a mi la idea de bastir un projecte polític coincident amb el domini lingüístic del valencià és  tan legítima com aliena.  Per això, amb tot, tampoc no seré jo qui demanaré a ningú que si hi creu que hi renuncie.

Supose que parlant de renúncies, tot relacionant-ho amb un escrit seu, li faré un flac favor a Josep Nadal després que molt amablement  em comentara a la meua darrera intervenció al Pica’m. Ja m’ho perdonarà. Val a dir, però, que el que planteja el cantant de la Gossa Sorda al seu article està a les antípodes de la renúncia i en unes coordenades d’ambició nacional.

Tot i que recomane la lectura íntegra del seu article , referenciat ací  a Pica’m, la idea general de l’article de Nadal crec que s’expressa contundentment en el següent paràgraf.

L’immensa majoria dels valencians se senten espanyols és cert, i fer independentisme és una feina difícil al País Valencià . Però també és cert que la majoria de gent que viu en aquesta terra se senten valencians. I és la nostra faena fer visibles totes les contradiccions que té això de ser espanyol i valencià. I per aconseguir-ho hem de demostrar als nostres veïns que els valencians de veritat som nosaltres, que no volem res per damunt de la decisió del nostre poble, desmuntar el mite de l’anticatalanisme de què vindran els catalans a conquistar-nos i deixar clar que volem un estat valencià independent.

L’independentisme  valencià vinculat a la idea dels PPCC , possiblement pel seu caràcter de moviment maximalista i de resistència, acostuma a ser si més no  inflexible i rígid com ho és el conjunt d’esta complexa casa de disputes del nacionalisme valencià. La trinxera té les seues coses: d’una banda et procura la supervivència  però d’una altra et causa  l’aïllament. I no caldrà recordar com de fonda l’hem hagut de cavar…

Per això reflexions com la de Nadal, i la de qualsevol altre individu o col·lectiu  actiu i compromès que gose desafiar l’ortodòxia, han de merèixer el reconeixement per valentes i sinceres. Més encara quan cal pensar que no tots els ulls gaudiran al llegir les seues paraules com si ho fan els  oïts al sentir les seues notes musicals.

No tinc cap interès, però, en furgar en la ferida i insistir  en que és pot anar més enllà i qüestionar així la pròpia viabilitat o necessitat d’un projecte que com ja he dit em resulta aliè i legítim. I fins i tot potser mentiria si diguera que no pense moure un dit en la  direcció d’eixos PPCC en els quals no crec. D’una banda per què la  necessitat d’establir una intensa relació amb catalans i balears més que un manament de la història és una necessitat de futur per raons que no es limiten -ni molt menys-  a les tan sobades culturals i lingüístiques.

I d’altra  per què al remat, si com deia aquell,  això de ser catalans era tan senzill com ser valencians, algun cable que altre llançarem els qui ens ubiquem  a un valencianisme tan estricte com catalanòfil.

Dit això crec que no està de més remarcar que efectivament la immensa majoria dels valencians es sent valenciana.  I també que molt possiblement  una immensa majoria d’esta gent es sent espanyola,  precisament, en tant que valenciana. I  encara més, que tot això passa mentre  la “catalanitat” és viscuda com una alteritat - o parlant en plata- cosa d’uns altres.

No resulta per tant massa oportú - ni tan sols per a un nacionalisme  obertament proPPCC-  tractar de vendre-li al poble una alternativa supravalenciana basada en una alteritat  quan la pròpia valencianitat està  fortament supeditada a l’espanyola.

Seria quelcom així  com dir-li a un esclau que pot millorar la seua  vida canviant l’amo que l’ha protegit i explotat per un altre, rival del primer, que promet no fuetejar-li.

Per tal que l’amo no siga amo,  l’esclau  ha de deixar de pensar-se com esclau. Només un procés d’emancipació l’alliberarà d’eixa condició i el permetrà optar a buscar  socis que és, si no m’enganye, del que anava la cosa…

Els valencians necessitem  construir-nos a nosaltres mateixos, i prendre consciència de la nostra realitat, la nostra condició i les nostres oportunitats. En definitiva créixer en autoestima i prendré el timó del nostre esdevindre en la vida dels pobles… que no és cosa fàcil després de tants anys a remolc!  Pareix evident i comença a ser tòpic, però autoafirmar-nos és la única manera d’afavorir - fora de la política ficció - el debat de cap a on volem anar… si és que cal que ens menegem.

Quan això passe -si arriba a passar-  estaré encantat de polemitzar amb gent com Nadal i fins i tot, si s’escau,  marcar-lo com l’adversari ideològic a batre. Ara per ara l’adversari  és un altre,  ni tansols l’espanyolisme, sinó una desvalencianització que comença a ser un risc  preocupant. Un risc que només podem salvar si  totes les sensibilitats del valencianisme - el moviment dels qui volem ser els nostres propis amos -  fem  l’esforç per actuar units com a tal.  I en eixa direcció,  reflexions com la de Nadal ajuden i molt.