Pica'm

Així la van qualificar els organitzadors i així va ser. No espereu una crítica musical ni res de semblant. Jo hi vaig assistir perquè volia saludar l’amic Mohamed Soulimane amb qui he compartit un parell de Womex i perquè hi havia un sopar blocaire que algú va convocar. La colla de Vilaweb que en són cent i la mare.

Del que vull parlar és dels mitjans de comunicació valencians. És clar que hem perdut el nord comunicatiu. La gent que encara pensa en clau de País: Som, Volem i Podem - en paraules del meu admirat Carles Subiela- hem centrat els nostres esforços en denunciar la manipulació informativa a la qual ens sotmet Canal 9 així com la visió sectària que fa societat valenciana. Jo em pose en la pell del López Jaraba de torn i pense: si ni la SER, ni el Levante-EMV, Las Provincias, El País -columneta-, El Mundo, l’ABC, ni la mare que l’ha parit, han dedicat dos ratlles a este concert, a mi ja em pot vindre el polític toca-collons de torn a demanar-me explicacions sobre l’interés general d’un concert  de qui no parla ni Déu. Així de trista és la cosa. Si anit al Pla de l’Arc hi havien 3.000 persones va ser perquè el món blocaire es va mobilitzar -també ho van treure a TV3 però ja em direu quanta gent veu ara eixa televisió-. Internet és a hores d’ara la nostra única eina comunicativa. I encara ha de ser més poderosa.

Este matí llegia un article del Gregorio Morán que, a propòsit d’un premi que li han atorgat al fotoperiodista Gervasio Sánchez, escrivia ahir a La Vanguardia. Vos deixe un extracte que per mi defineix molt bé el que està passant al món del periodisme en general i al valencà en particular.

No creo que exista otra profesión donde el mediocre tenga tantas posibilidades de disimular sus limitaciones. Es lógico. Distribuye información reservada, por tanto selecta, y eso le hace creerse parte integrante de los que manejan el mundo. (…) Quizá es por eso que el periodismo, como los camareros, constituye el gran refugio de los fracasados sociales, de los resentidos. Ni eso significa que los camareros sean así ni los periodistas asá, sino que son gremios de aluvión donde el aprendizaje lo genera el tiempo.

La crisis económica, entre otras cosas, ha actualizado el dilema del camarero. ¿Estamos para servir o estamos para informar? Cualquier directivo-economista diría que se trata de un falso problema, ¿acaso un buen camarero no es aquel que sirve y a la vez informa? Una variante, adaptada a los tiempos, del histórico enseñar deleitando. Nosotros no llegamos tan lejos, lo nuestro en apariencia es más rutinario: qué hacemos con la información. ¿La damos, la estudiamos, la valoramos? Hemos entrado en una época en la que uno puede sobrevivir haciéndose a la idea de que apenas nada depende de nosotros. Hago lo que me mandan. Yo no decido. Sobre este caldo de cultivo fermenta el mediocre.

I ara a esperar que diuen del concert Ulises 20, Gàlim, Des de Llíria cap Itaca i La caseta del plater entre d’altres. Informació estudiada, valorada i contrastada. Informació al cap i a la fi, que d’això és tracta.

Nota: No vos podeu imaginar la cara que feren els del sopar blocaire quan em veren aparèixer. Els collons se’ls caigueren a terra. T’esperaven a tu Lucrècia, que ens tens a tots -amb el permís del General Basset- amb el cor en un ai!