Pica'm

Fa uns dies el P. Gregori Estrada, monjo de Montserrat, em donava una carta que Vicent Miquel i Diego li havia escrit el 10 de gener de 1965, i que desgraciadament, 45 anys després, no ha perdut actualitat.

En aquesta carta, el Sr. Miquel i Diego es lamentava de la situació de l’Església valenciana, perquè “ens ha estafat“. Vicent Miquel relatava en la carta els fets ocorreguts a propòsit de la llengua a la litúrgia. La carta fa referència a la comissió de laics valencians (Martí Domínguez, Soriano, Nicolau Primitiu) que sol·licitava el valencià a l’Església en una campanya de recollida de firmes, i la maniobra que començà “des de la Col·legiata de Xàtiva i des del Seminari i la Cúria, contra la llengua” . Vicent Miquel escriu en aquesta carta: “En Xàtiva col·labora la primera línia de FET i JONS, diguent que és una maniobra del valencianismo y comunismo”

El Sr.Miquel i Diego descrivia magistralment l’actitud negativa de l’arquebisbe Olaechea respecte a la llengua vernacla: “abans de començar la III sessió del Concili, l’arquebisbe reuneix als arxiprests i els diu: “Gracias a Dios aquí no tenemos el problema de Catalunya, por lo que no hace falta introducir el valenciano… y en caso de reformas, se introducirá muy poco el castellano. Mi diocesis será la más lenta”

I és que l’arquebisbe Olaechea pretenia bandejar el valencià, perquè segons ell, “el lloc d’emprar la llengua valenciana no és l’Església”

Malgrat tot, deia Vicent Miquel en aquesta carta: “2 arxiprestats, s’adhereixen al valencià, Catarroja i Alcoi, i en d’altres, uns 35 o 40 % dels sacerdots estan a favor nostre”

El 22 de desembre de 1964 (continua la carta) “entreguem 20000 firmes sol·licitant la introducció de la nostra llengua, al Sr. Arquebisbe” . Però malgrat això, l’arquebisbe, no fent cas d’aquesta campanya a favor del valencià a la litúrgia, digué als arxiprests en una reunió: “Eso del valenciano es una maniobra política. ¿En sus parroquias entienden el castellano? ¿Sí? Pues no hay más que hablar. Eso del valenciano son cosas de D. Vicente Sorribes“. Per això l’arquebisbe “no presentà el missal valencià de Mn Sorribes“, amb la qual cosa, al no conèixer-lo la Comissió Episcopal, no va ser autoritzat.

El mes de gener següent, es van publicar les disposicions referents a la litúrgia i els missals que s’utilitzarien: cap d’ells en valencià desgraciadament, tal i com escriu Vicent Miquel i Diego, “s’admet la llengua vernacla, el castellà és clar, en l’Epístola i l’Evangeli”. I l’arquebisbe acabà la reunió amb una amenaça per aquells que “por su celo se exceda en sus funciones”

El mateix gener se li presentà a l’arquebisbe un escrit, signat per catòlics de relleu, demanant la introducció del castellà a les zones castellanoparlants; el castellà i el valencià a les zones bilíngües, i a les zones monolíngües valencianes, el valencià, sense excloure el castellà.

Vicent Miquel i Diego amb un to pessimista, sabia que malgrat la resposta popular a favor de la nostra llengua a la litúrgia, “tot és inútil, se’ns estafa impunement“. I afegia en aquesta carta: “Els anticlericals, fruit espontani del País, se’ns riuen dient: No us ho dèiem? deixeu-se de sotanes”
Vicent Miquel i Diego, amb tristesa, relata la situació que vivia l’Església valenciana: “el novembre, quasi expulsaren a un seminarista del meu poble del Seminari per parlar de progressisme, de Congar, Rahner, la llengua valenciana i Serra d’Or. Així estan les coses”

45 anys després d’aquesta carta, les coses no han canviat massa! Per això cal que l’Església, si vol ser realment valenciana, faça del valencià la llengua de la litúrgia i de la catequesi, com fa l’Església de Salamanca i de Madrid amb el castellà. Només així es farà realitat el Pentecostès a les nostres comunitats cristianes. És per això que ha treballat sempre Vicent Miquel i Diego, un home que encarna el desig de molts de nosaltres, que volem ser cristians sense deixar de ser valencians. O la nostra Església continuarà aplicant el consell de l’arquebisbe Olaechea: “¿no hace falta introducir el valenciano”?