Al llarg del cap de setmana he pogut presenciar com gran part dels meus amics fan front a les seus relacions de parella.
Alguns opten per la submissió i uns altres aposten per l’obsessió per continuar lligats a qui no els convé. Hi ha qui es dedica a barrejar la relació amb els trastorns mentals (transitoris o no) i qui necessita estar col·locat per poder suportar la parella.
Hi ha qui viu turmentat per la inseguretat i qui turmenta l’altre amb la gelosia.
Hi ha qui enceta una relació atemorit perquè no sap on el portarà l’altra persona; i qui posa fi a la que mantenia amb paraules grosses i retrets que fins ara havia decidit passar per alt.
Hi ha, finalment, qui hauria de festejar amb la paranoia o amb la irracionalitat i no amb éssers humans.
De tot este ventall de malalties cardiovasculars (o galeria dels horrors de la relacions sentimentals) ha estat ben conscient el meu xurret, que m’ha acompanyat durant este cap de setmana i a l’eixida de la disco el dissabte em va amollar:
- Si al final resultará que los más normales somos tú y yo…
- Bueno, eso yo ya lo sabÃa.
(sense valoració encara)
Deixa un comentari