Pica'm

Sarkozy, que serà de dretes però que no és bobo, complint una promesa electoral,  ha obert recentment un debat a França sobre què és ser francés.  I encara que puga parèixer una boutade en un context encara de crisi econòmica, els francesos i franceses han respost  al debat sobre la identitat nacional amb un entusiasme menys discret del que era previsible.A Espanya el debat ha arribat com tot el que ve d’Europa, amb cert retard i aigualit. Bàsicament algun reportatge en  la premsa progre i un debat temàtic al 59″ de la televisió espanyola. I a casa nostra -  tot i que em consta que n’hi ha alguna iniciativa gestant-se-   la cosa de moment  no ha passat d’un breu reportatge com el de Levante-EMV en què cares populars i/o erudites del Sénia al Segura - però sobretot entorn al Xúquer-  diuen la seua.

No és l’objecte d’este article  entrar al debat i discutir sí són necessaris molts apriorismes, si cal defugir els tòpics per contestar la pregunta, si els posicionaments primordialistes són millors que els estrictament civics, o si al remat tot és resumix en una qúestió de caràcter volitiu.

Per contra em pareix interessant  analitzar l’estadi previ al debat en que s’ubica el valencianisme. I la primera consideració , autocrítica en tant que em considere part i jutge,  i irònica en tant que refugi d’una trista realitat és…

Si encara no sabem que és ser valencianista , com podem dir nosaltres què és ser valencià?

Possiblement  pero  fer-se una pregunta com la d’adés és errar la perspectiva. I és que em fa la sensació que assumir el nostre rol actual ens ajudaria a millorar la nostra eficiència, és a dir, la incidència. I és que potser ncidir més ens permetria acostar-nos a la funció a la qual aspirem.. o deuríem d’aspirar: liderar.

No ens enganyem. El valencianisme, a diferència d’altres moviments de construcció nacional reeixits,  no ha estat, ni és, el motor del país.

Hem incidit, hem resistit, però no hem vençut. Hem salvat els mobles i hem aconseguit victories parcials e indults gens menyspreables. Ni l’estatut d’autonomia per a (només) les comarques valencianes, ni l’actual situació lingüística haurien estat possibles, per exemple, sense la presència del valencianisme. Del  d’ara i del d’abans. Però ningú mínimament ambiciós  no es sorprendrà si dic que tot plegat fa gust a poca cosa a un moviment àvid com el nostre.

Així el valencianisme ha estat un actor més, el més apassionat però no el més influïent, a l’hora  de construir la idea del poble valencià. I per això d’entre les possibles respostes majoritàries que la societat valenciana pot aportar no es fàcil identificar amb nitidesa els grans trets que caracteritzen les respostes del valencianisme.

Encara més, esta divergència força sovint al valencianisme a desdoblar la seua resposta  entre allò que suposa ser valencià (normalment adobat amb una visió crítica quan no negativa) i allò que hauría de suposar ser valencià (l’ideal que sovint es presenta com utopia).

D’altra banda però , la societat valenciana, resposta la pregunta no s’atura i construix , a partir d’esta idea central la del valencianisme.

Puix sembla lògic pensar que si ser valencià és ser X els valencianistes seran aquells que més i millor defensen la X als  seus ulls. I així és com el valencianisme sovint té problemes per fer-se visible com a tal.

Propostes?  Trobe que està quasi tot dit en este terreny però sospite que serà necessàri que el valencianisme li preste major interés a l’hora d’escoltar la seua societat , i  encara més, a l’hora d’actuar en coherència. Escoltar és sempre un bon principi per a dialogar.

I això, dit d’altra manera,  passa per assumir que els valencianistes no estem en disposició de repartir oficialment els carnets de valencianitat i que, més encara, és la societat valenciana en el seu conjunt qui els expedix , fins i tot els de valencianisme.

Haurem de fer majors esforços per tal d’aprovar el temari si aspirem a influir més i millor en la seua redacció.