Pica'm

Aquesta frase del director de La Vanguardia, va ocasionar el conegut cas Galinsoga,  que va ser fruit de la lluita i de la resistència catalanista i antifranquista (amb una participació decisiva de l’Església) davant la supèrbia de Luis Martínez de Galinsoga, hagiògraf de Franco, al qual havia qualificat com a “Vigía de Occidente”
Demà diumenge farà 50 anys que per la protesta que s’originà per aquest cas, el nom de Galinsoga com a director, deixava d’aparèixer encapçalant el diari La Vanguardia Española.
Els fets que van produir aquest desenllaç, van començar el 21 de juny de 1959, quan Galinsoga va anar a  missa de 9 a la parròquia de Sant Ildefons de Barcelona. Quan mossèn Sagués començà l’homilia en català, Galinsoga s’alçà del banc i es dirigí a la sagristia on es trobava un altre capellà i el sagristà.
“Vengo a protestar, digué Galinsoga al sagristà,  porque la misa es en catalán”
“Vostè perdone,  li contestà el sagristà,  però la missa, com a tot arreu, és en llatí”.
L’altre capellà,  no català, beneficiat de la parròquia,  mossèn Luis Gómez Rubiera, que estava llegint el diari, en sentir els crits es dirigí a Galinsoga que repetia: “Vengo a protestar porque es intolerable que se predique en catalán”
Mossèn  Luis  Gómez digué a Galinsoga  : “Mire Ud., yo he predicado en castellano en la misa anterior y en las otras misas se predica también en castellano. Pero esta misa parroquial celebrada por el párroco y con la participación de los feligreses, tiene sermón en catalán, porque todos los que asisten a ella son catalanes y han pedido que se les predique  en catalán”
Galinsoga respongué, mentre deixava una targeta seua damunt d’una tauleta: “Diga a ese señor i a todos sus feligreses, que son una mierda” I eixí de la sagristia repetint “catalanes de mierda”  Una dona que era allà mateix, quan el va sentir li digué: “Però què diu, maleducat !” I Galinsoga repetí cridant: “Que todos los catalanes son una mierda”
Uns dies després, concretament el 25 de juny, mossèn Narcís Sagués, amb una gran intel·ligència li escriví a Galinsoga aquesta carta  :
“El pasado domingo dia 21, mientras se celebrava en esta iglesia la missa parroquial, se presentó en la sacristía un individuo que utilizó esta tarjeta que lleva el nombre de V. S. y que le adjunto,y que  en forma incorrecta y grosera se permitió proferir unas frases soeces contra el infraescrito y contra sus feligreses. Como debe tratarse, indudablemente, de un caso de suplantación de personalidad, pongo el hecho en conocimiento de V. S. , para que pueda tomar las medidas pertinentes y evitar en lo sucesivo que ocurran escenas de ésta índole que podrían redundar en menoscabo de la fama, honorabilidad y caballerosidad que goza V. S. entre los ciudadanos de Barcelona”
Galinsoga, amb la prepotència que el caracteritzava, va caure en la “trampa” i va remetre una carta a mossèn Sagués, en la que reconeixia que era ell mateix el qui havia entrat a la sagristia aquell diumenge 21 de juny, per queixar-se perquè el sermó era en català. Galinsoga deia que havia actuat d’aquella manera, per la indignació  que sentia pel fet d’haver  escoltat predicar en català. Mossèn Sagués li envià una altra carta, per recordar al periodista que les misses,  amb sermó en català, estaven reconegudes per les autoritats eclesiàstiques. Fins i tot, irònicament, mossèn Sagués es permetia recomanar a Galinsoga anar a missa de 8 del matí, una missa que es feia en castellà, i on podria escoltar el parenostre en melodia  mossaràbiga. Però Galinsoga ja no li va contestar.
Els fets van començar a ser coneguts, i en acabar l’estiu de 1959, començaren a circular de forma clandestina les tres cartes: les dues de mossèn Narcís Sagués, i la de Galinsoga. D’aquesta manera s’inicià una campanya ciutadana contra La Vanguardia Española. Gent de CC, amb Jordi Pujol al capdavant, i també altres grups catòlics, amb Jaume Casajuana i Xavier Polo, van començar a mobilitzar-se. Pels carrers cèntrics de Barcelona aparegueren diaris de La Vanguardia trencats, s’escriviren cartes als anunciants del diari explicant els fets i instant-los al boicot, així com també es convidava als subscriptors a donar-se de baixa del periòdic, fins que Galinsoga fóra destituït. També s’havien trencat els vidres de la redacció  de La Vanguardia, i havien aparegut pintades a diversos indrets, de “Visca Catalunya”

Aquest grup d’activistes nacionalistes, connectà amb Francesc Pizon, propietari d’una impremta, i que ja havia participat en diferents actes contra la dictadura de Primo de Rivera. El primer text que eixí de forma clandestina de la impremta de Pizon, portava per títol “Todos los catalanes son una mierda”  Aquest escrit havia estat redactat per Jordi Pujol i deia així:

“TODOS LOS CATALANES SON UNA MIERDA”
“A desgrat de la injúria proferida pel tal Galinsoga, el Govern l’ha confirmat en el lloc de director de La Vanguardia.
Amb aquest acte, el Govern es fa seua la injúria i la llança a la cara de tots els catalans.
És el que calia esperar.
Cal respondre dignament al repte :
EL CATALÀ QUE ANUNCIÏ, LLEGEIXI, COMPRI O NO ES DONI DE BAIXA, SI ESTÀ INSCRIT, ÉS UN RENEGAT.
Els no catalans que treballen i viuen a Catalunya, tenen el deure de defensar la terra que els acull i els considera seus, igual com els seus fills.
Enfront de tal injúria, no hi ha diferències :
Cal ofegar amb una muntanya de Vanguardies refusades, aquest gos empestat de Galinsoga.
BOICOT TOTAL A LA VANGUARDIA

La població va respondre massivament a la crida de boicot a Galinsoga, i de retruc al règim franquista, que el sostenia: La tirada del diari s’havia reduït en 30.000 exemplars, s’havien donat de baixa prop de 20.000 subscriptors i el comte de Godó, propietari de La Vanguardia, havia perdut un milió i mig de pessetes!!
A la vista de la magnitud de la campanya, Galinsoga agafà por, i el 19  de gener de 1960 escrigué un article en el que pregonava el seu afecte i el seu servei a Catalunya, i la seua amistat amb Puig i Cadafalch, President de la Mancomunitat de Catalunya, i amb Francesc Cambó.
El grup que havia organitzat la campanya contra a Galinsoga va traure un altre text, que es distribuí àmpliament, i on es refutaven els arguments donats pel director de La Vanguardia, en el seu article del 19 de gener. El text deia, entre altres coses:

RESPOSTA al Sr. LUIS de GALINSOGA, director (encara) de “LA VANGUARDIA”

“Sr. Galinsoga: Entre les moltes qualitats que adornen la seva persona, hi ha la de mentir sense el més mínim pudor…Com vol que el creguem quan desmenteix els fets que se li atribueixen, si tot el que diu en la primera meitat de l’article és tan absurd, si tothom sap que és absolutament fals? …Vostè que és manifestament anticatalà, vostè amic d’en Pug i Cadafalch? Vostè amic d’en Cambó, d’en Rahola, d’en Ventosa….de tots els homes que feien sentir la veu de Catalunya en el Parlament espanyol, dels  homes que defensaven la llengua, l’economia, els drets de tot ordre de Catalunya?
Vostè, rabiosament partidari de la proscripció total de la llengua catalana (tot l’incident de Sant Ildefons arrenca d’aquí) vostè amic d’en Cambó?….Vostè s’havia arribat a creure que els catalans ja no teníem capacitat de reacció…no ha tingut present que, malgrat el silenci obligat, Catalunya segueix viva, per això vostè Sr. Galinsoga, ens ha insultat greument, una vegada i  una altra. Fins que hem dit  prou.

El text acabava amb aquestes paraules:

“CATALANS: mentre en Galinsoga, adulador professional, home de baixa categoria personal, anticatalà rabiós, periodista mentider, segueixi de director del diari, NO EL COMPREU. DONEU-VOS-EN DE BAIXA. NO HI ANUNCIEU. BOICOT TOTAL a “LA VANGUARDIA”

La sort de Galinsoga, ja estava decidida : El 28 de desembre de 1959, l’editor del diari s’havia dirigit a les autoritats franquistes per demanar el relleu del director. I el 7 de febrer següent, ara fa 50 anys, el nom de Galinsoga ja no apareixia a la capçalera de La Vanguardia Española.
Una de les persones que participà activament en el cas Galinsoga fou mon pare, que aquell curs era professor a l’institut de Tortosa. Ell mateix repartia els fulletons, no només al Baix Ebre, sinó que en tornar a l’Alcúdia cada 15 dies per vore la família, també  distribuïa aquells fulls entre amics o bé els escampava de nit, clandestinament, a València i als pobles dels voltant, per tal que el País Valencià estiguera al cas de la situació d’opressió  contra la llengua que es vivia a Catalunya.
El cas Galinsoga fou un  èxit dels grups catalanistes i de l’oposició democràtica, juntament amb l’Església catalana, en la lluita contra  la dictadura franquista i  contra la prepotència dels enemics de Catalunya. Una vegada més es demostrà que, quan un poble està unit per tal de defendre la seua dignitat i la seua identitat nacional, David és capaç de guanyar Goliat!
Certament que les coses han canviat molt en 50 anys, però tampoc tant com voldríem!! Només fa unes mesos, al Festival de Cinema de Màlaga, durant la projecció de la pel·lícula catalana “Tres dies amb la família” de Mar Coll, i subtitulada en castellà, un espectador posant-se dret va cridar: “Catalanes de mierda”.  Però cap persona del públic va protestar pel fet que una altra pel·lícula, “The frost fos” fóra emesa en noruec.  I és que, desgraciadament, encara queden molts “Galinsogues” per aquest món de Déu!!