Pica'm

Després del cap de setmana passat, ple d’excessos de tota mena, este divendres vaig marxar en companyia del meu xurret a passar un cap de setmana de relax a la platja, amb una doble intenció: fugir de Halloween i sotmetre’ns a una cura exprés de desintoxicació.

El canvi climàtic ens ha demostrat que no només serveix perquè Al Gore venga llibres i done conferències a canvi d’unes quantes desenes de milers d’euros, sinó també per passar un cap de setmana de Tots Sants amb temperatures tan i tan agradables que no només ens han permés prendre el sol a platja i passar el dia en pantalonets curts, sinó també fer algun escabussó a la mar i pescar un bon grapat de tellines per fer l’aperitiu.

Un cap de setmana, doncs, de relax, de bona cuina, de bon vins de l’interior del País i de copes de ginebra de Maó que em vaig portar este estiu, de llargues hores de sofà i de llit, de passejos amb Matt i de carícies furtives. Un cap de setmana de luxe, en definitiva.

L’acte de perversió més gran que hem comés durant el cap de setmana tingué lloc la nit del dissabte, quan, com una palometa atreta per la llum, vam decidir veure el debat de política que té cabuda a La Noria, un dels espais més pudents d’eixe abocador incontrolat i ple de rates que és Telecinco, perquè tractaria la setmana que ha hagut de passar el pobre Rajoy (aka Sant Job) per culpa de Costa, Aznar, Camps, Pizarro, Aguirre, Cobo i altres capitostos conservadors.

Abans del debat (i utilitze novament la cursiva perquè crec que considerar un debat el tall d’estupideses que poden arribar a amollar gent com Miguel Ángel Rodríguez (!), Enric Sopena (!!), Isabel Durán (!!!) o Pilar Rahola (!!!!) és un acte de generositat lèxica), però, el capità de les rates de La Noria, l’inefable Jordi González, encara ens tenia reservada un sorpresa, de molt mal gust, això sí: una entrevista amb Toni Cantó.

Cantó sempre m’ha resultat un intèrpret mediocre i intranscendent i en un primer moment no vaig entendre què podia fer al programa, però González ens ho deixà ben clar.

Aprofitant que l’actor havia publicat una novel·la (aspecte que no jutjaré perquè potser siga el menys adequat per fer-ho), li va preguntar pels seus posicionaments polítics, que em van semblar força interessants.

I és que el nostre valencià és una de les cares públiques del partit Vecinos por Torrelodones (!) alhora que es manifesta adepte a les tesis més espanyoleres de grupuscles com Ciutadans (o Ciudadanos o Citizens o com els vulguen dir) i UPyD en la defensa, per exemple, d’allò que entenen per llengua comuna i dels atacs que la pobra pateix a llocs com l’Hospitalet, Paterna o Portugalete.

El programa va rescatar unes declaracions de Cantó durant una manifestació en contra de la normalització lingüística de les llengües minoritzades a la Confederació Ibèrica de Nacions dignes de reproduir, ja que va dir, més o menys, que no era admissible que qui haguera d’operar-te a l’hospital poguera obtindre la seua plaça per mèrits com l’euskera o el català i que no descartava que en un futur esta plaça no fóra ocupada, fins i tot, per qui millor ballava la sardana.

Seria una autèntica pèrdua de temps provar a contrarestar l’opinió tan fonamentada d’este actor-escriptor-intel·lectual amb arguments i raonaments, així que el primer que he fet este matí ha estat gastar-me els quartos i enviar a l’Ajuntament de Torrelodones un regal ben car i una nota d’agraïment -en el millor castellà que l’escola valenciana m’ha ensenyat- per donar-los les gràcies per haver adoptat i acollit Toni Cantó i encoratjar-los a fer el mateix amb tots aquells intel·lectuals valencians que pateixen la imposició lingüística del Govern de Camps, que en són un fum.

A Torrelodones els esperen amb els braços oberts.