Pica'm

Per Toni Pitarch

Aquesta setmana que acaba, l’economia espanyola ha tocat fons i és la darrera de l’Eurozona. La classe treballadora, els economistes assenyats, l’oposició política, la Unió Europea, el Fons Monetari Internacional, l‘O.N.U.… tothom ha perdut la fe en la ministra d’economia, Elena Salgado, i, fins i tot, amb el president Zapatero…

que -de perduts al riu- fa romeries als Estats Units per pregar en veu alta i llegir versicles del Deuteronomi.

Després de més de vint-i-cinc mesos seguits amb una caiguda en picat dels nivells de producció, Espanya serà l’únic estat de la Unió Europea amb creixement econòmic negatiu segons totes les previsions per al 2010.

Les coses estan així i s’han d’afrontar com venen. Ja no val aquella famosa frase de Laporta, l’encara president del Barça, que diu Al loro que no estamos tan mal, per aplicar-la a l’economia: d’acord?

Per tant, tots convindrem en que s’ha de prendre mesures, per doloroses que siguen i quan més consensuades millor per eixir d’aquesta crisi global i, sobre tot, de la malaltia econòmica local. És per això que cal debatre sobre els pros i els contres d’endarrerir la jubilació, dels pros i contres dels càlculs de les pensions, dels pros que trobem en la necessària diversificació econòmica, dels contres que trobem davant el lamentable espectacle del malbaratament dels fons públics… Però els nostres polítics, encara que està molt lleig generalitzar, sembla que viuen a un món apart dels ciutadans, que parlen un llenguatge diferent i que, en definitiva, només pensen en les eleccions i en les enquestes.

Els ciutadans amb sentit comú tenen clar que, guanye qui guanye les eleccions, no serà fàcil eixir de la crisi. Per una altra banda, l’allargament de l’edat de jubilació pot perjudicar, encara més, la incorporació dels joves al mercat laboral. Però una cosa que no acabe d’entendre són les crítiques davant la proposta del canvi en el càlcul de les pensions…

Per exemple, quants vila-realencs entre els 45 i els 55 anys han perdut el treball a la ceràmica als dos darrers anys? Molts, moltíssims. Quants d’ells voldran -en arribar als 65- que els calculen la pensió comptabilitzant no solament els últims 25 anys treballats, sinó tota la vida laboral? Segurament, tots. Per què? Perquè calcular només els darrers quinze anys treballats perjudicarà, majoritàriament, tots aquells que ingressen a l’atur durant els darrers anys de vida laboral.

Als únics que beneficia calcular, només, els darrers 15 anys de vida laboral, evidentment, és a tota l’anomenada classe política, de dretes i d’esquerres, és a dir, la que ens ha submergit en la major crisi econòmica de la història i que no ha tingut cap inconvenient en aprovar, per consens, unes pensions de multimilionaris per a qualsevol diputat -estatal o autonòmic- amb l’únic mèrit d’haver estat elegit en unes llistes tancades i ser poc incòmode al líder del partit.

Trobat a Des de Vila-real