Per Jordi Davó
Estes diuen que van ser les últimes paraules de Francesc Ferrer i Guà rdia, abans de morir afusellat al castell de Montjuïc. Pedagog, lliurepensador, anticlerical i anarquista, Ferrer i Guà rdia tenia el perfil exacte d’allò que hui en dirÃem autor intel·lectual de la Setmana Trà gica.
Hi havia guerra al Marroc, els obrers no hi volien anar, però en comptes d’atacar edificis oficials començaren a cremar esglésies. AixÃ, en acabar el desordenat sarau de les barricades i els temples incendiats, els que de veritat volien guerra eren l’estat, la burgesia i el clero i, a falta d’un grup organitzat al qual acusar, anaren per Ferrer i Guà rdia.
Educat en la fe catòlica i convertit successivament a les fes republicana, maçònica i llibertà ria, Ferrer i Guà rdia entengué que els fonaments d’un autèntica revolució, d’un avanç col·lectiu i durador no estaven tant en l’agitació i la revolta, sinó en l’educació.
AixÃ, en l’Escola Moderna que va posar en marxa no hi havia dogmes, ni castics, ni exà mens, xiquets i xiquetes eren educats junts i en contacte amb la natura, els pares participaven en el funcionament de l’escola… Afectivitat, coeducació, laïcisme o atenció a la diversitat són conceptes molt propis de l’ensenyament actual, però no gens del que es feia a principis del segle XX.
Continua llegint a El Gran Duc
Comparteix-ho
(sense valoració encara)
Deixa un comentari